En desembre de 2011, Mariano Rajoy havia arrasat en les eleccions espanyoles. Al PP li sobraven deu escons sobre la majoria absoluta i avançava en més de setanta la segona força de la cambra, el PSOE. El debat d’investidura es preveia com un passeig triomfal. I així va ser.
Tanmateix, des d’una perspectiva valenciana, aquella sessió d’investidura no va ser gens previsible. L’únic diputat que havia assolit Compromís en les eleccions d’un parell de setmanes abans era completament irrellevant, des d’un punt de vista aritmètic. Ara bé, amb els pocs minuts d’intervenció que li corresponien a Joan Baldoví des del grup mixt del Congrés, la problemàtica valenciana es va fer visible en el que és el debat més important de la legislatura.
Mariano Rajoy va veure com se li trencava la calma plàcida del seu passeig triomfal quan el portaveu de Compromís li va mostrar la factura impagada del Congrés del PP que havia tingut lloc uns anys abans a Fira València, organitzat per la trama corrupta de la Gürtel i en què el PP valencià, del qual s’havia volgut distanciar completament, fins a l’extrem que no hi va haver cap ministre valencià en el seu primer gabinet, va ser clau perquè el líder gallec, molt discutit per la dreta mediàtica madrilenya –Maricomplejines, el va batejar Jiménez Losantos-, poguera revalidar el seu càrrec. Rajoy havia arribat a la Moncloa a muscles de la corrupció. El problema de l’infrafinançament valencià o del Corredor Mediterrani -més d’una dècada després, encara estem igual, a propòsit- es feien visibles a la carrera de San Jerónimo i, d’aquesta manera, es feien visibles també en moltes cases valencianes.
En una democràcia electoral occidental, una nació no és res més, al remat, que l’expressió política sorgida de les urnes. En aquest sentit, entre 2011 i 2023, amb alts i baixos, enmig del gegantí cor castellanoespanyol, i les dissonàncies habituals de catalans, bascos i algun gallec, hi emergia, de tant en tant, una veueta valenciana que, almenys, venia a certificar que, en aquestes latituds, hi havia alguna cosa que no acabava d’integrar-se perfectament en el motle hegemònic castellanoespanyol de l’estat.
Paradoxalment, tot i que Compromís s’havia integrat en la candidatura espanyola de Sumar amb el lema «la veu valenciana», aquesta veu ha esdevingut completament muda en els debats d’investidura que hem tingut en 2023, el fracassat de Feijóo i l’exitós de Sánchez. Malgrat que, aquesta vegada sí, els dos diputats de Compromís eren -continuen sent-ho, de fet- crítics en un Congrés aritmèticament infernal. Els dos diputats de Compromís de 2023 representen quantitativament el doble que el diputat de Compromís de 2011, sí, però, qualitativament, a més, representen infinitament més.
I, tanmateix, la representació de Compromís al Congrés espanyol, ara com ara, no ha servit ni tan sols per a visibilitzar l’existència política del País Valencià, i ha trencat, així, més d’una dècada de representació valenciana. El paper de Compromís ha esdevingut el que, lògicament, li correspon a la delegació regional de les formacions castellanoespanyoles: aplaudir el líder. Com el bipartidisme de sempre, vaja. Si uns aplaudeixen Feijóo, Sánchez o Abascal, Compromís aplaudeix Yolanda Díaz. Aquest és el seu paper. I moure la cua i fer botets quan l’amo esmenta en una frase de passada alguna referència a la problemàtica regional. Gràcies, Yolanda, per recordar que existim.
En definitiva, en la legislatura espanyola més marcada profundament per l’escletxa territorial, els valencians tornem a ser invisibles. Catalunya, com sempre, va amunt i avall i trau milers i milers -milions?- de castellanoespanyols rabiosos als carrers. El País Basc s’ho mira, per ara, des de la rereguarda, amb un sistema de partits i sindicats completament deslligat de l’espanyol. Galícia aconsegueix traure el cap de tant en tant amb un BNG que tothom havia donat per mort i soterrat. Fins i tot Canàries protagonitza baralles entre els pretendents espanyols.
Els valencians existim per a patir la vergonya d’haver enviat a Madrid un condemnat per violència masclista i perquè a Elx i a Torrent hi ha governs de PP i Vox, tot i que el PSOE hi va ser la força més votada, i tot açò serveix perquè Sánchez puga fer una rèplica enginyosa en la disputa parlamentària. Dels quatre diputats que s’havien presentat a les eleccions amb el lema «la veu valenciana», un és directament un paracaigudista madrileny i un altre forma part de la disciplina d’un partit espanyol. Res a objectar-hi, per tant. Obeeixen una lògica coherent. Però els altres dos es reclamen militants del valencianisme polític. Condició que és -o hauria de ser- incompatible amb resignar-se a restar mut i aplaudir el cap de Madrid.
