La millor falla del món

L’any 1874 van passar moltes coses. De fet, va començar amb un colp d’estat, el del general Pavia entrant a cavall al Congrés en gener, i va acabar amb un altre, el del general Martínez Campos en desembre, iniciat en Sagunt, i que donaria principi a la Restauració Borbònica i al regnat d’Alfons XII. Eixe any va ser també l’any clau de la tercera guerra carlina que tant va preocupar als liberals valencians de tot l’espectre ideològic especialment des que els carlins aconseguiren fer-se fort a Xelva i la comarca dels Serrans.

Doncs bé, entremig de tota aquesta inestabilitat va passar també una altra cosa que considere remarcable. En el mes de març se celebraren les falles a la ciutat de València i en el cantó dels carrers Ripalda i Beneficència, al barri del Carme, en carrers sorgits de la urbanització de l’hort d’En Sendra, es va plantar per primera vegada una falla. Uns veïns, amics de la xala i la diversió, decidiren plantar precisament uns carlins en una falla i celebrar en temps convulsos l’arribada puntual de la primavera.

Vos conte açò perquè fa exactament cent cinquanta anys, i perquè en el cantó dels carrers Ripalda i Beneficència es continua plantant segle i mig després una falla cada mes de març. En concret, es planta la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon. En dir el seu nom sempre afegim immediatament «la millor del món», la qual cosa em sembla una veritat inqüestionable i no només per la rima. La setmana passada al seu casal situat del carrer de Sant Ramon es podia visitar una exposició commemorativa de l’aniversari, però és que a més, el diumenge va tindre lloc un concert de la banda simfònica del CIM de Benimaclet dirigida per Òscar Vidal Belda a la plaça sense nom que forma la cruïlla dels carrers Beneficència, Ripalda, Sant Ramon i Vicent Ximeno, és a dir el que per a nosaltres és la nostra plaça.

El programa del concert girava al voltant de peces compostes per a la nostra falla al llarg del temps, com ara Fallers de Sant Ramon, de Roberto Suay, o per fallers, com ara Elia, d’Albert Capella, El president, Somni faller i Altre somni, d’Òscar Vidal. La gran cloenda va ser la interpretació amb el Cor de la falla creat per a l’ocasió de l’himne oficiós que ha acabat per ser himne oficial. Es tracta, ni menys ni més, que de la Polca del Barril, de Jaromir Vejvoda, amb una lletra fallera que li va escriure fa molt de temps Enrique Bover Pujol, més conegut per Bovi, un conspicu faller que ens va deixar fa pocs anys: “Al barri del Carme jo la coneguí. / El president en ella m’apuntà / i a tots els festejos anem / en alegria i bon humor. // Som els fallers que causen admiració. / On hi ha un faller, sempre regna el bon humor. / En el barri del Carme sempre recordaré jo / esta comissió de falla / de Ripalda, Beneficència i Sant Ramon».

Tenia ganes de contar-vos aquesta xicoteta història perquè m’abellia molt compartir-la amb vosaltres. Perquè va ser molt bonic i molt emocionant; perquè les falles del barri del Carme en general, i la meua en particular, continuen sostenint enmig de la gentrificació i la turistificació la memòria urbana, la identitat del barri; perquè continuen fent servir els carrers per celebracions que no han perdut el seu profund sentit comunitari; perquè fan cultura popular i cultura valenciana, sense pretensions, per al gaudi propi, és a dir cultura popular autèntica, no esdevinguda emblema for export per a turistes i expats.

No ho oblideu d’ací a un mes i mig aproximadament quan comence l’allau de tòpics de senyorets classistes i coents desclassats contra la festa de les falles. Perquè les falles són també açò que vos conte. Encara més, les falles, les vertaderes falles, les que no han venut l’ànima al dimoni del turisme de masses, són sobretot això: cultura popular, cultura valenciana, identitat de barri, memòria urbana viva per a una ciutat desmemoriada.