Alguns dies busquem la figura d’una oroneta entre l’arbreda. Deixem anar la humitat d’unes pupil·les sobre l’instant en què la memòria s’eternitza. Contemplem una revolta de colomes i les veus ens acosten una assemblea d’evocacions. La tarongina s’obrí camí entre el fem. No sabem veure el paisatge i anem a les palpentes pel món.
Ens assalta una mena de neguit, una sensació esfereïdora, perquè, de sobte, persones ben properes a nosaltres, comencen a compartir a les xarxes socials escrits que diuen que l’infame dictador era un àngel, que feia màgia sense impostos, que alçava habitacles des del no-res i els regalava als ciutadans; que amb un parell de camions va resoldre la pantanada de València de l’any 1957. T’asseguren que va posar a treballar a Cuelgamuros els presos i els deixava viure en casetes ben boniques amb les seues famílies. D’altres, amollen davant els nostres ulls vídeos, de no se sap on, ni quan, en què afirmen que els musulmans cremen llibreries arreu del món perquè venen bíblies; que són el dimoni provocant aldarulls i la violència més extrema, mala gent que s’ha d’exterminar. L’horror és a tocar nostre, és el familiar, l’amic, el veí. És la mentida elevada a la màxima potència, la ignorància que s’ho empassa tot, fonts de notícies de mitjans deshonests. I és que sempre hi ha algun albercoc que diu que els llibres no són de fiar, o que hem de llegir més; i t’ho diu aquell que no se n’ha llegit cap ni mig. Quina classe de bèsties som?
Tot això ens sembla estèril mentre la veu i la guitarra de Pau Alabajos s’enlairen sota un sol estiuenc en la tardor que proclama una queixa pregona. La fossa 112 del cementeri de Paterna. Tot i el temps que s’ha escolat, el dolor ens amara amb un sabor calent a la gola. Ja se n’han anat els fills de les víctimes, els nets, aquells que ho podien contar encara; els testimonis que fan plorar els arbres. Només queda l’última filla: Pepita, qui, als seus huitanta-set anys, pot evocar aquella estampa de color sépia: les visites amb la mare a una sepultura secreta; el lloc on saps que hi dormen els teus. Una esplanada sense cap indicació, sense dates; terra nua. Però també recorda les humiliacions, la bota autoritària que trepitjava aquelles flors dipositades amb recolliment. Una cerimònia silenciosa que, tot seguit, es transformava en escarni, en paraules grolleres.
En els relats farcits de pena que hui sentim, podem veure les escenes d’aquells darrers instants. Les persones arrancades de la seua vida quotidiana: gent del camp, mestres, fusters, obrers, mares, germanes, filles… L’estupor als ulls, arrossegades cap a El Terrer, aquell mur que, a hores d’ara, sembla impregnat de sang. Qui varen ser mentre vivien entre els seus? Quines tremolors varen despertar somriures als seus llavis? Quina tendresa posaven en acariciar un ésser estimat? Quins eren els seus somnis?
Tanta ferocitat, tants fossars, any rere any: 1939, 1940, 1941… i així fins a 1956. Abans de la fossa 112 hi han sigut: 1, 2…94, 95…110, 111, 124, 126… i tot un seguit d’elles, número darrere número. Fins a quin se n’arribarà al final? Si és que n’hi ha un final. Alguns dels objectes personals que s’hi han trobat ens els apropen humans i més reals, amb les mirades desvalgudes, els dits tremolosos amb què s’escrivien el propi nom sobre la samarreta; la carta amagada als botxins. Les restes de la corda amb què els havien lligat les mans; unes ulleres, una pinta del monyo. Bales.
No eren forats que s’improvisaven en el moment. Són cavitats excavades amb maquinària pesada; diverses capes de ciment ben armat. Tot per exterminar i diluir la memòria col·lectiva. La ignomínia de canviar la Història, de crear una Causa General per convertir-los en delinqüents.
Ara només volen acollir els ossos amats, veure la seua foto sobre una làpida, que no s’oblide la seua història, que se sàpiga qui varen ser els carnissers i qui les víctimes.
Mentre assistim a la inauguració del Memorial de la fossa 112, l’enyorança se’ns arrapa amb una mena de buidor. Ens desintegrem entre els batecs dels mots que sentim en les diferents veus. Definim la nostàlgia amb la lectura de cartes groguenques que parlen d’algú que ja no és entre nosaltres, amb l’avenc que resta on abans hi havia una figura preuada. Un nebot llegeix l’últim poema del seu l’oncle. Ja sabem que la poesia revela allò que no sabem expressar amb la llengua habitual.
