Fixe’s vostè bé i veurà com la immensa majoria dels casos de censura que patim al País Valencià, si no de tots, es relacionen amb la qüestió identitària, què som i què no som els valencians. És la vella matraca que van començar a moure a finals del franquisme i que continua provocant tot el soroll del món perquè, enmig de la confusió, acabem estabornits i acceptant que un burro vola. En aquest cas el burro és una espanyolitat «de tota la vida», naturalment acceptada, que provoca l’adhesió entusiasta i unànime i que és sense cap dubte beneficiosa per al nostre poble. A tal fi la matraca gira sense descans, moguda per la mà interessada de les elits extractives i les seues sucursals valencianes. La matraca té arrels històriques, és clar. Hi ha un anticatalanisme vell i carrincló però que fins temps recents no passà de l’acudit fàcil, les habituals tírries al veí i certa literatura costumista. Les suspicàcies (diguem-ho així) anticatalanes se circumscrivien en tot cas a les classes pudents de la capital valenciana i comarques limítrofs amb una estranya mescla d’admiració i enveja pels «cosins germans» del nord. L’adscripció quasi unànime d’aquelles classes al bàndol vencedor de la guerra, unida al desarrelament cultural a què van ser sotmeses les classes populars, trobà un terreny fèrtil per al feixisme autòcton, que sota el blau de la senyera es cobria les esquenes i assegurava els seus negocis en la nova etapa, no gaire democràtica, promocionat sense complexos per la raó d’estat principal d’Espanya: impedir el retrobament dels països catalans.
La matraca no para. Forma part essencial de les maneres i estratègies de l’espanyolisme. De tan burda com és la trampa, sembla increïble que haja trobat espai social per prosperar. Negar la catalanitat fundacional i històrica dels valencians, ben mirat, és una mena d’excusatio non petita accusatio manifesta. A ningú se li acudiria, per exemple, dir «els valencians no som gallecs», o, què sé jo, txecs, irlandesos o sud-africans. En quines semblances amb «els catalans» es pretenen fonamentar les pròpies diferències? No accidentals, de matís, sinó d’essència, per dir-ho d’una manera una mica altisonant. O allò que il·lustra la senyera de la ciutat que ha acabat identificant tota la Comunitat: la franja blava arriba a fer invisibles les quatre barres comunes. Que algú li ho faça saber a aquest xicot de Foios, Ferran Torres, que deu tenir la boca encesa de tant besar-se l’escut que no li paga i el cap confús de lluir aquella gorra d’inspiració trumpista!
La matraca continuava ahir amb el frustrat decret que volia impedir l’estudi d’autors catalans a les aules, tan inútil i inviable com la farsa de la «lliure» elecció de la llengua vehicular. Perquè cada derrota del projecte espanyolista al País Valencià és contestada, impasible el ademán, amb més soroll de matraca. Els més recents atacs de censura responen a l’exemplar vaga dels ensenyants dels darrers temps: les retallades a l’AVL, la subvenció a entitats fantasmes que es dediquen apassionadament a ofrenar noves glòries a Espanya però sense pegar un brot, l’exclusió de l’idioma propi en festivals i commemoracions i un llarguíssim llistat de greuges i burrades.
Ara és el torn d’Isabel-Clara Simó, escriptora alcoiana independentista que va escriure un fum de llibres i contribuir de manera extraordinària al foment de la llengua i la cultura dels valencians i que dona nom a l’institut de l‘Alcúdia de Crespins. No són prou mèrits a parer del seu alcalde del PP (detall que exposem només perquè el lector no es pense que és de Vox), Francisco Javier Sicluna Lletget, «perquè l’institut duga el seu nom. La seua defensa dels anomenats Països Catalans divideix els nostres veïns i ni la seua obra literària ni com a veïna té vinculació amb el nostre poble». Cap vinculació, no: ni per llengua, ni pels temes universals dels seus relats, ni per la tasca infatigable en defensa del valencià i del país. Ni tan sols per proximitat geogràfica! Ah, clar, la defensa dels Països Catalans, el gran tabú, el pecat, el crim de dissentir, el dimoni amb banyes contra el dogma de la unitat d’Espanya! Difícil ho té el senyor Sicluna Lletget per trobar algun nom que no «dividesca» la gent del seu poble. Com en el franquisme, quan se suscitava entre els contertulis algun tema vagament polític sempre hi havia qui deia: «Parlem de bous!». Això, més li valdria dedicar-se a la tauromàquia que no a la política, que sempre divideix, i deixar en pau la cultura i l’educació i el nom de l’institut del seu poble.
