No cal recórrer a tota l’abundant paremiologia que tenim a l’abast ni a la intel·ligència artificial per a trobar paraules i raons que ens indiquen quina cosa pot significar la unió, el reagrupament o el simple amuntegament de forces perquè tinguem clar que, en general, això aporta beneficis.
El País Valencià, la seua gent, els polítics de manera particular, està en una situació, dins el marc general de l’Estat o de la Unió Europea, per a adonar-se que en vindran de dures. Més encara. I que no som sinó una part xicoteta i quasi invisible dins els corrents mundials que ens afecten. No cal explicar més la cosa perquè totes i tots ho sabem.
I una cosa és la teoria dels diferents camps que tiren cap ací i cap allà, tota una altra és la realitat immediata de la política. Més concretament de la seua dinàmica. I podem, per exemple, mirar al voltant i posar el punt de mira en temes com el que Bonaventura Casanova apuntava fa uns dies a Diari La Veu.
Ell deia: “A curt termini, l’objectiu no pot ser la independència immediata, sinó trencar la dependència política del PSOE, construir un espai polític propi encara que siga minoritari, repolititzar la qüestió nacional des d’una òptica material i aturar el procés de dissolució cultural, lingüística i econòmica que fa inviable qualsevol horitzó d’emancipació”. No cal entrar en més detall ara: un espai polític propi. Ni cal apuntar que una tal cosa només la podrem obtindre si s’accedeix al poder. Però el seu article, i d’altres que solen aparèixer per ací, ens apunten cap a una certa tendència realista. Que aniria més enllà dels interessos personals i massa sovint egoistes de molts dirigents polítics.
I ací és on volíem arribar. Ajustant la mirada, es pot vore que, si els grups d’esquerra continuen mantenint-se dins eixes dinàmiques destructives, el futur immediat quedarà ofegat a les males per les desunions i disputes. Tinguem per necessari i pauta d’acció de praxi política l’exemple de la mata de jonc com a ferramenta per unir i poder resistir, així, l’onada de les forces de dreta i extrema dreta que ens cauran a sobre.
Que els partits es posen d’acord en un programa mínim i que arriben a tocar un pessic de poder. Primer això, després ja s’ho repartiran. Però sense la mamella no hi haurà res a xuplar.
