L’afany dels posseïdors de diners per la seua reproducció, mitjançant l’interés bàsic (associat a l’especulació) i contractual (associat al préstec), és tan antic com l’adopció de diner-mina (or i argent) com a sistema monetari. L’actual comesa dels bancs centrals de tot el món per protegir un increment del nivell de preus en augment constant (al voltant del 2%), pretén combatre les pertorbacions inflacionàries, però també sembla institucionalitzar aquell afany esperonant el diner a cercar la reproducció, almenys per a compensar la pèrdua de valor planificada.
Els inversors
Hi ha els desposseïts i els que no poden estalviar ni un gra. Hi ha posseïdors de diners que solament busquen una reproducció que els conserve el poder adquisitiu dels seus estalvis. També hi ha els inversors més apetents que volen, de la màquina de l’interés, retorns amb increments percentuals que superen la inflació planificada, si pot ser amplament. Entre aquests, els grans posseïdors. També les empreses –bancs (i entitats) d’inversió– que recullen diners de petits posseïdors reunits en fons i s’hi sumen al comportament dels grans inversors.
Els qui volen ser inversors i no tenen prou diners per a jugar-hi, els poden amprar. Compren béns per a especular (interés bàsic). Esperen que pugen de preu i la venda posterior els proporcione la reproducció, a més de retornar el deute. La banca i les entitats d’inversió hi col·laboren inventant productes financers, facilitant el crèdit i cercant la reproducció mitjançant l’interés contractual. Aquest mecanisme, estés i propagat, provoca bombolles financeres com la del 2008. Vaig dedicar bastants articles a explicar les bombolles, per exemple, vegeu «L’interés bàsic en l’esfera financera».
El subministrament de diner
Quan s’inventà el diner-paper, certificats que prometien poder ser bescanviats per una quantitat d’or, els banquers emetien molts més certificats que or mantenien en reserva. La massa monetària comença a augmentar molt més que l’increment proporcionat per la mineria. Paral·lelament, s’hi desenvoluparen més mecanismes de reproducció del diner que faciliten els cicles expansió-contracció del crèdit i la formació de bombolles financeres. El crac de 1929 n’és un exemple paradigmàtic.
La desvinculació completa del diner respecte de l’or (la fi de la promesa de poder ser bescanviat per una quantitat del metall), en 1971, durant l’administració Nixon, ha dut la possibilitat de poder crear diner sense límits teòrics. La creativitat quant a inventar mecanismes per reproduir els diners s’ha disparat en l’actual casino financer.
El diner és deute
En els sistemes monetaris basats en diner-deute, deute i diner és el mateix. En «Diner. Una classificació» els vaig incloure en la classe 1) diner destructible, en tres apartats: 1.1) amb interessos i centralitzat (l’hegemònic), 1.2) sense interessos i centralitzat, 1.3) sense interessos i descentralitzat (crèdit mutu). En aquests sistemes, tot el diner que hi existeix, el que circula i el que no circula, es crea com a deute i es destrueix a mesura que els crèdits creadors es cancel·len. Per tant, si es considera que el diner és necessari o convenient, el deute és necessari o convenient. I si es cancel·len deutes creadors de diner, han de concedir-se’n de nous per a mantindre una massa monetària que facilite els intercanvis. En aquests sistemes monetaris el deute no és perniciós, el deute és el diner. Però en l’hegemònic tenim un element de conseqüències nocives: els interessos.
Conseqüències de l’interés contractual
El deute sempre deriva ses conseqüències cap endavant: la futura activitat econòmica dels deutors els hauria de permetre recollir els diners necessaris per a fer-li front. Josan Piqueres ho resumeix així en la frase final d’aquest article(1) «cada euro prestat implica hores de treball futur per retornar-lo». En absència d’interessos (sistema 1.2) els deutors ho tenen més fàcil.
El sistema 1.1, comporta perjuís a causa dels interessos contractuals, tant en els crèdits creadors de diner (els dels bancs del sistema de banc central(2) anomenats entitats de contrapartida o bancs comercials) com en els crèdits que concedeixen els inversors posseïdors de diner ja creat(3). Els interessos són diners que els prestataris han de retornar, però que no es crearen en concedir-se els crèdits. Això obliga que, en un funcionament estàndard del sistema, cada nova ronda de crèdits creadors de diner ha de superar en quantitat la ronda anterior(4).
Els interessos suposen aquestes conseqüències. D’una banda, els deutors han d’incrementar els seus esforços per a retornar els crèdits, especialment en èpoques de taxes d’interés elevades. En segon lloc, el truc de la màquina de l’interés, el mòbil perpetu, fa fluir els diners dels interessos des de l’economia real cap als beneficiaris de la granja on els diners engreixen (vegeu «Tothom ho pot comprendre»).
Conseqüències de l’interés bàsic
Quant a l’interés bàsic, els inversors el busquen en tots els àmbits d’activitat humana. Especulant entre preus de compra i venda, com avançava a dalt. També en àmbits reconeguts com a drets en moltes constitucions i en la Carta Internacional de Drets Humans. L’habitatge s’ha convertit en un negoci on els fons d’inversió cerquen retorns de dos dígits, i als quals se sumen els petits propietaris que volen la seua part en la festa de l’escalada de preus. La salut també és una altra àrea on els inversors cerquen retorns d’un negoci que prefereixen romanga en mans privades o de col·laboració públic-privada mitjançant diverses fórmules.
L’agricultura industrial(5) també respon a la cerca de l’interés bàsic. Beu dels mètodes de les cadenes de producció de les grans factories per incrementar la rendibilitat. La industrialització directament ataca l’agricultura i ramaderia de proximitat, dificultant la seua viabilitat. La titularitat dels productors tendeix a concentrar-se en poques corporacions que controlen totes les fases del procés, des de la producció a la distribució. Els mètodes de l’agricultura industrial tenen greus conseqüències sobre el medi ambient, la biodiversitat i la salut humana. I no seria just que m’oblidés de denunciar les terribles condicions de vida a què són sotmesos els animals.
La pròxima peça analitzarem l’estreta relació entre la màquina de l’interés i el creixement (hui en dia ja insostenible).
(1) Del pòdcast de Diari la Veu «Intel·ligència financera», amb Jordi Vizcaino.
(2) Vegeu «El banc central i el diner del banc central».
(3) En la sèrie ja vaig advertir de la confusió que deriva del fet que els bancs comercials siguen, simultàniament, bancs d’inversió.
(4) Vegeu «L’interés monetari insostenible».
(5) El terme agricultura industrial inclou les plantes i els animals.
