Aquests darrers dies he estat seguint amb interès el contingut de diversos grups de Whatsapp des d’on es coordinen les mobilitzacions camperoles. És un exercici –quan tens una edat- que inevitablement retrotrau als primers moments del 15-M o als dies previs al Primer d’Octubre. Una enorme quantitat de gent que per primera volta es troba davant els prolegòmens de l’activisme i una de les primeres reaccions universals és: «si no fem res il·legal, la policia no ens podrà fer res». Ai… criatures!
Amb açò no vull culpar ningú. Certament el sistema funciona i un dels indicadors és la legitimitat de les forces d’ordre. Fins que no ho pateixes en pròpia carn costa imaginar que els abusos policials existeixen, Que el mantra de «alguna cosa haurà fet» és una de les mentides més injustes que hi ha i que l’arbitrarietat i la violència gratuïta són dos dels components principals del model policial que tenim (patim).
Li va passar el 15-M. Li va passar a l’independentisme català amb els Mossos. I els està passant ara als llauradors. I les lògiques argumentals s’assemblen: «som el poble», «la nostra causa és justa», «no estem violant cap llei», «la policia se’ns hauria d’unir» però, sobretot: «a nosaltres ens tracten amb una violència mai vista mentre que al col·lectiu X, que són molt pitjor que nosaltres, no els feien res».
I, en el cas que ens ocupa, el «col·lectiu X» en qüestió ha estat primordialment els CDR. Segons l’opinió més estesa a aquests xats, la policia va deixar fer als CDR el que van voler sense pràcticament intervenir. L’argumentari, és clar, és molt discutible. No soles els CDR han patit una violència molt més bèstia que els llauradors –i no vull menystenir ací cap repressió, que totes em pareixen injustificades- sinó que han estat acusats de terrorisme, amb tot el que comporta a nivell social i judicial. I, el que resulta més cridaner de tot, és que les accions dels CDR no són tan diferents a les dels llauradors: tallar carreteres, bloqueja infraestructures, manifestar-se pacíficament i, en tot cas, defensar-se limitadament de la policia. Les accions dels CDR van ser més massives i intenses, però el moviment llaurador tot just està començant i veurem que passa si s’allarga en el temps.
Tot açò, òbviament, no s’està reflectint a les converses digitals. No hi ha ni un bri d’empatia de pensar: «mira, aquells van fer coses similars a les nostres i també els van tractar com a nosaltres». Ni tan sols quan veus perfils amb l’avatar clarament feixista compartint vídeos de les tractorades a Catalunya amb admiració –«allà sí que en saben!»- i a ningú se li passa pel cap que els pagesos catalans estan aplicant a aquesta lluita moltes de les tècniques que van aprendre quan van formar part dels CDR (ni tan sols la visible presència d’estelades als tractors els fa reflexionar un poquet).
El moment més hilarant que he presenciat és el d’un tal Francisco amb la bandera del pollastre d’avatar compartint un vídeo del Primer d’Octubre amb admiració.«La trikorniada [així amb k, com un bildutarra qualsevol] reculando como mariconas», escriu amb admiració, sense saber-ho, de l’independentisme català.
Laboratori repressiu
I al remat, la meua conclusió és que la manipulació funciona. El relat que els grans mitjans van aconseguir fixar sobre el Primer d’Octubre, els CDR i el conjunt de l’independentisme ha quedat fixat a foc i ni tan sols patir experiències repressives similars ho farà canviar.
De fet, l’estructura repressiva que l’estat ha construït per combatre l’independentisme, equiparant desobediència civil i exercici del dret a la protesta amb terrorisme no s’acabarà amb el Procés. És molt previsible que s’aprofitarà contra més col·lectius que decidisquen defensar els seus drets i qui sap si els llauradors que es passegen amb la bandera d’Espanya per les carreteres no seran els primers.
Però llavors, estic segur, que continuaran defensant que perquè a ells se’ls aplica una pena més dura que als CDR. Perquè resulta molt més fàcil enganyar algú que convèncer-lo que ha estat enganyat.
