Hi ha gent que se’n va a Katmandú, d’altres visiten Galícia o tiren cap al ponent i travessen l’Atlàntic per a conèixer món. És un fet lloable. El tema del viatge, com va manifestar i practicava Josep Pla, és una de les millors maneres d’aprendre. I passar-ho bé. Qui pot ho fa.
Però de vegades la proximitat ens fa amagar, per culpa del veïnatge, llocs que tenen un encís considerable i al qual no li prestem la deguda atenció.
Sovint això passa perquè les barreres mentals també les construeixen les demarcacions polítiques.
És el cas que l’altra nit vaig anar a veure un espectacle teatral a Quartell. Quartell és un dels pobles de la Mancomunitat de les Valls. De la qual formen part Benavites, Benifairó, Faura, el dit Quartell i Quart.
La Vall de Segó, dins la comarca del Camp de Morvedre, forma un raconet que podríem qualificar d’idíl·lic. I sense dubte així ho afirmaríem si ens ho venguera un anunci francés o italià.
Hi vaig fer cap mentre es feia de nit. Arribar i ser serenament colpejat per la flor del taronger, caminar per uns carrers tranquils, ben il·luminats, silenciosos… Va ser un bàlsam.
En un hi havia dos taules i veïns prenent una cervesa o una copa de vi. En una cantonada un altre bar anava de gom a gom per celebrar una quasi festa local.
Des d’un racó dels afores es podien veure les llums de la costa, tan propera. I fins i tot la remor del trànsit arribava amb més incidència de la desitjada. Però la pau era evident. Efectivament, no calia viatjar fins a Katmandú per experimentar la placidesa de la vida.
L’endemà vaig tenir la idea de preguntar a gent amiga i algú de familiar si coneixia o havia estat mai de visita que no fora laboral per algun dels poblets de les Valls.
Dels preguntats, persones fins i tot de la meua corda, és a dir individus que estimen el nostre país, la sorpresa, que no em va sobtar tant, és que algú només tenia referències d’oïda i poca cosa més.
On hem arribat? O, millor dit: on ens han dut anys i anys d’intents i accions de destrucció massiva de la nostra identitat?
Una frontera, la provincial, tan menuda i sovint imperceptible, que ni tan sols té uns dos-cents anys, ha marcat la nostra imago mundi amb ferro candent.
Vaig pensar, i ho pense encara, que, possiblement des del sud de les Valls, per allò del provincialisme, fins a València en deuen saber una mica més. Sense exagerar però, perquè ja sabem que el Cap i casal ignora ferventment el seu hinterland.
La qüestió se centra en què, finalment, continuem vivint, fins i tot en situacions aparentment normalitzades, amb la visió que ens han imposat uns altres. O alguns dels nostres amb mala intencionalitat.
Ja sabem que trastocar els poders profunds, arcaics i molt poderosos, és una qüestió que difícilment trastocarem. Algunes coses, com deia aquell torero, són im-possibles. Vet ací: no possibles.
Però com a mínim hem d’aspirar a fer una modificació substancial de temes i valors en què ens va la vida com a poble.
I, doncs, que cadascú actue en conseqüència. Anem a Katmandú si volem. Però no oblidem les Valls.
