Si analitzem el (no) posicionament i la política exercida per gran part de l’esquerra a les institucions els últims anys podem observar símptomes claríssims de la malaltia del progressisme. El símptoma més evident és una por desmesurada per perdre les institucions, una por que paralitza i fa posar-se de perfil en qüestions fonamentals que necessiten una resposta clara i contundent, enfront d’una dreta desvergonyida que no té cap dubte en revifar el foc ideològic i donar la batalla cultural. La por que torne la dreta als diferents governs és el primer pas perquè torne (ho hem comprovat al País Valencià). Una por que et fa abraçar amb força el mal menor, que fa que la prudència siga la brúixola que guia la praxi política. Recordem l’advertiment «que la prudència no ens faci traïdors».
Una prudència que molts cops fa convertir víctimes en botxins i no denunciar la repressió exercida pel règim cap a les persones, organitzacions i col·lectius que qüestionen el sistema imperant. Podem veure com continua la llei mordassa o com amb la llei d’amnistia, en lloc de reivindicar-la i fer-la extensiva a la resta de lluites judicialitzades, fan trilerismes per justificar-la com un mal menor, com una cessió per por que entre la dreta. Un símptoma més que evident del continuisme en la política de repressió és la reelecció d’un personatge fosc com Marlaska per liderar el ministeri d’interior.
Un altre equilibrisme de la progressia és fer veure que es prenen mesures contra el canvi climàtic sense deixar el creixement exponencial del capital. Per continuar creixent és necessari d’ampliar carreteres i ports, d’omplir de formigó el camp, continuar malbaratant aigua als camps de golf o construir en paratges naturals. Un exemple del dictat del capital per sobre de les condicions que ens garantiran viure en aquest planeta, però «eso es el mercado, amigo!». Els gurus del capitalisme en la fase de col·lapse vaticinen que abans acabarem amb la Terra que no pas amb el capitalisme.
Un altre símptoma de la malaltia del progressisme és una falta de coordinació entre el verb i l’acció, entre el que es diu i el que es fa. Un clar exemple el trobem al genocidi del poble palestí. El mateix dia que Pedro Sánchez feia les declaracions condemnant tant les accions de Hamás com l’assassinat de civils a mans de l’exèrcit d’Israel, es signava un contracte milionari per comprar 1680 míssils a una empresa israeliana. Un clar exemple del símptoma del progressisme que afecta la coordinació entre paraula i acció.
El progressisme quan infecta l’esquerra pot contagiar, paralitzar i arribar a eliminar, les parts més reivindicatives del cos esquerrà. Podem diagnosticar com ha intentat silenciar i paralitzar una de les lluites amb més potencial transformador dels últims anys, la lluita feminista. S’ha intentat cooptar, manipular i desmobilitzar la lluita de les dones.
La malaltia evita, per sobre de tot, la regulació del mercat en favor de la democràcia i de la gran majoria de les persones. Per culpa d’aquesta afectació l’esquerra no pot donar respostes d’arrel a les necessitats bàsiques de les persones, no pot garantir drets tan bàsics com l’habitatge, el menjar o l’energia. Si des de posicionaments d’esquerres no es pot regular el mercat, no es pot democratitzar l’economia i posar-la al servei de les persones, el que estem fent és obrir la porta de la desesperació per a l’entrada de l’extrema dreta. Si la malaltia del progressisme evita a l’esquerra poder exercir una praxi política que dignifique la vida de les classes populars, el progressisme acabarà per matar a l’esquerra i de la seua putrefacció reviurà l’extrema dreta. De la descomposició de l’esquerra podem veure que comença a haver-hi una pandèmia reaccionària per tot el món. Un clar exemple el tenim a Argentina amb Milei, el progressisme no ha donat una resposta a les necessitats bàsiques del poble argentí i ha facilitat l’ascens d’una persona que l’assessora el seu gos mort, nega els crims de la dictadura de Videla, vol privatitzar el sector públic, dolaritzar l’economia i suprimir les ajudes socials a les famílies més desafavorides. Tot un sociòpata que pregona la llibertat per al mercat i repressió per a les classes populars.
Si l’esquerra no ens prevenim de la malaltia del progressisme, si pensem ocupar la centralitat del tauler deixant d’aplicar polítiques transformadores, si per mantenir el poder institucional hem d’emmalaltir socialment i políticament, començarà a fer olor de podrit i a cridar a la dreta més carronyaire. Crear hegemonia no significa l’alineament al règim imperant perquè aquest acabarà engolint-te.
