No sé si és una casualitat o és simplement perquè ningú l’usa o en parla, però mentre que els mots catalanització o valencianització tenen les seues entrades als diccionaris, la madrilenyització no. I és curiós perquè la catalanització o la valencianització són teòriques i la madrilenyització és real. I algú em podrà dir, que no existeix perquè és part de l’espanyolització. Però per molt que Ayuso diga que Madrid és Espanya dins d’Espanya, jo no hi estic d’acord, perquè Madrid no és Espanya, Madrid vol ser tot Espanya.
En el sistema de comunicació es veu claríssimament, quasi tot ell està situat a Madrid amb l’excepció d’un grapat de mitjans locals que intenten contar realitats properes i reben la dura competència de les delegacions locals de mitjans nacionals que en realitat són madrilenys. El País, El Mundo, El Diario.es, Público i la resta tenen la seua delegació valenciana, però totalment subsidiària a la seu de Madrid que marca la línia dels periòdics, amagant-nos notícies d’interés per a nosaltres. A més, part dels periòdics locals històrics han sigut absorbits per conglomerats mediàtics amb seu a Madrid. Mitjans com el que llegiu ara mateix han de sobreviure a un ecosistema mediàtic que fomenta l’alienació dels valencians cap a notícies i debats llunyans que no li són propis.
Fa uns anys, uns murcians em digueren que Múrcia només eixia en la tele per parlar de males notícies i riure’s d’ells. En eixe moment em va fer riure, però eixa observació explicava a la perfecció com funcionen els mitjans de comunicació a l’estat espanyol. La unitat de mesura és el Bernabeu, i cada territori de l’Estat ha de representar el que els ulls de Madrid veuen: el País Valencià és platja, Astúries és paisatges amb vaques, Galícia és marisc i narcos, Múrcia és gent amb un accent estrany, Andalusia és flamenc i festa, el País Basc és terrorisme i Catalunya és Barcelona, que és la competència que necessita Madrid per a justificar la seua existència i créixer en contra dels interessos de la resta.
La resta de l’estat, amb l’excepció d’Euskal Herria on encara hi ha una mentalitat prou forta de pertinença a un país, que no és l’espanyol, tot i les constants contaminacions de les televisions madridcèntriques, li toca girar en torn a unes d’eixes dos polis: Madrid i Barcelona. Esport, cultura, economia o poder giren al voltant d’eixes dos ciutats, però el sistema de competició entre les dos, només deixa créixer Madrid augmentant el seu poder d’influència sobre la resta d’Estat. València, que històricament havia resistit amb la voluntat d’estar a l’altura de les dos polis, ha vist com el seu país es repartia entre valencians alienats cap a Madrid i valencians alienats cap a Barcelona. Però tot i la fama de la catalanització, el que patim els valencians és un procés de madrilenyització on acceptem el poder de Madrid sobre nosaltres.
El problema és que si s’accepta eixa relació de poder de Madrid o més bé eixa influència de Madrid, el resultat és la de l’autodestrucció cultural i política del País Valencià. Estos huit anys de Botànic amb una força suposadament valencianista, no han aturat eixa autodestrucció, l’ha normalitzada per complet en l’esquerra que havia de ser valencianista o no ser. Les estratègies polítiques tant del PSPV, com de Podem i inclús de Compromís giren entorn a les voluntats polítiques de Madrid i dels seus discursos. És incomprensible com aquella política de Compromís que deia en 2015 de centrar-se en el País Valencià s’haja deteriorat, perquè una colla de politòlegs haja decidit vendre el relat que els valencians som més d’esquerres que valencians.
Quan es perd el component de proximitat en la política i en la comunicació, les decisions polítiques passen de ser motivades per l’activisme local a ser motivades pels debats madrilenys que parlen del que a ells els interessa com a madrilenys i no del que a nosaltres ens interessa com a valencians. Els valencians ara mateix estem millor informats de les disputes entre Sánchez i Feijóo o de les lluites d’egos de Yolanda Díaz i Pablo Iglesias que de l’infrafinançament valencià, l’ampliació del port o la problemàtica de les fotovoltaiques. Haver desactivat els carrers i l’activisme de carrer ha sigut el major error de Compromís i els seus socis en els últims huit anys. Passar de les lluites de carrer a la Sexta no dona més visibilitat, aliena l’electorat cap a realitats madrilenyes.
Fins a l’arribada de Compromís, l’esquerra no guanyava perquè l’esquerra madrilenya desactivava contínuament l’activisme de carrer. En lloc de donar veu als activistes i portar als parlaments gent propera als activismes, es donava veu a candidats que no coneixia ningú criats en universitats madrilenyes o amb amics madrilenys. Amb això el que es pretenia era que el debat es simplificara i que girara entorn als candidats de Madrid que eren els que eixien en els mitjans de comunicació. Hi ha ciutats on els veïns no coneixen el seu alcalde o alcaldessa, però en canvi sí que coneixen l’alcalde o president de Madrid, i per tant voten segons la simpatia a l’alcalde de Madrid que li transmet el mitjà de comunicació que segueix.
Ara mateix, en el top cinc de polítics que apareixen als mitjans de comunicació, hi ha la presidenta de la comunitat de Madrid i l’alcalde de Madrid. Este sobredimensionament ha sigut facilitat per dècades de reciprocitat madrilenya unilateral forçosa. Este procés ha allunyat els valencians dels valencians i ens ha apropat a una ciutat egocèntrica que només vol créixer i que la resta li servim com a fidels colònies. Que després d’haver impulsat un valencianisme polític hàgem caigut en el parany madrileny una altra volta, no té perdó. Potser que una hòstia a temps no ens permeta perdre tot el que s’ha guanyat i no ens aboque a un exili que no sabem quant durarà. Mentrestant, l’alternativa necessària és empoderar-nos comunicativament i donar suport a projectes com La Veu que donen veu als valencians i informen sobre el País Valencià.
