La maçoneria és una antiga institució que, a més de desconeguda, està envoltada de misteri. Almenys, si més no, ha quedat discretament tractada per la mateixa entitat i pel poder mediàtic. Tot i que en l’actualitat resulta molt difícil la discreció mediàtica. Pel que fa a mi, és totalment desconeguda i passe de les llegendes que l’envolten, però, em fa certa gràcia i em desperta curiositat per dos motius: foren represaliats pel franquisme i es declaren lliurepensadors i laics, com jo. A més, a finals de segle XIX hi va haver una lògia maçònica a Cocentaina, el meu poble, anomenada “Hijos de la Viuda núm. 125“, que tingué forts enfrontaments dialèctics amb l’Església local. Per això, i perquè té alguna cosa a veure amb la Memòria Democràtica, és pel que dedique aquest escrit.
El fet d’haver hagut a Cocentaina, fa prop de 150 anys una lògia que va tindre problemes amb el poder local, és el que m’ha mogut a intentar saber més coses. Especialment, m’agradaria saber on es troba ara mateix, ben entrat el segle XXI i si hi ha hagut alguna evolució o involució. O dic, perquè tinc els meus dubtes d’alguna proclama boirosa que -en algun temps- va fer aquesta institució i que més avall comentaré. Però això sería una altra història. L’únic que ara vull destacar és que el franquisme, a part de reprimir-la, la va silenciar, com va fer amb tantes altres coses que encara cuegen. Pareix innegable que hi ha hagut importants i seriosos personatges maçons a través de la història que han destacat al camp de les ciències, les lletres, les arts, la política o les finances. Inclòs, podria haver hagut algun destacat membre de l’Església catòlica. Si que pareix una institució amb certa imatge misteriosa o secreta que desconec si és, o ha segut, realitat o llegenda. Tanmateix, jo sempre m’inclinaré per aquelles entitats obertes i transparents.
Per tant, i atenent-me al que conec, comentaré el que he pogut esbrinar a l’hemeroteca i el que ha quedat de l’estada dels maçons a Cocentaina. Això sí, ho faré de manera molt esquemàtica per no fer-me massa llarg, tot i sense tancar la porta a alguna ampliació posterior.
Quan vaig veure en un periòdic de Madrid la notícia d’enfrontament que tingué la maçoneria a Cocentaina amb l’Església, vaig entendre que el tema va tindre ressò. Era la tardor de 1891, justament l’època que estaven fent la construcció del ferrocarril Alcoi-Gandia. El que aleshores deien el tren dels anglesos. Sembla que les forces vives locals no estaven preparades al progrés, perquè, ja 30 anys abans, quan es va iniciar a Cocentaina aquest projecte de tren no va prosperar, sense que sàpiga la causa. Pareix que hi havia algun sector coent de la societat local al qual l’aparició del tren no li pareixia massa bé. Podria ser que no acceptara les novetats o avanços que el segle XIX els oferia el tren. És clar que en companyia del tren arribaven a tots els llocs noves idees que no encaixaven amb vells esquemes de vida. Tal volta, entre altres coses, era el laïcisme o lliure pensament que duien els tècnics constructors del tren dels anglesos que eren maçons.
Ací va haver-hi una forta oposició del poder polític i eclesial contra el tren basat en una qüestió: els empleats no respectaven els preceptes religiosos i treballaven els dies de festa i de guardar. Donaven la culpa a la lògia maçònica que els obrers i tècnics del ferrocarril havien obert a Cocentaina. És per això que Cocentaina va eixir als papers de Madrid, «Las dominicales del libre pensamiento». Deia que l’alcalde, Francisco González Puig, havia fet un ban als veïns el 12/09/1891 prohibint terminantment la profanació de treballar els diumenges i exigint al veïnat que ho denunciara.
Per altra banda, també informava «Las dominicales» que el clergat feu una extraordinària i espectacular crida al veïnat convocant un septenari en desagravi. Van traure al carrer la Mare de Déu i sant Hipòlit, patrona i patró de Cocentaina, per protestar de tant greu comportament. Van estar una setmana fent actes de reparació a la parroquial de Sta. Maria; on cada dia hi havia un acte litúrgic amb sermó. Demanaven a la patrona i al patró la seua intervenció per acabar amb tan pecaminosa actitud; afirmant que això era un escarni a les creences de tot un poble.
En contra d’aquesta reacció de les forces vives del poble, els maçons prengueren una actitud ferma, però molt assenyada i respectuosa. Argumentaven la seua filantropia i l’humanisme que l’envoltava sense intentar que el veïnat renunciara a les seues creences. De manera correcta i en llenguatge respectuós deixen veure en el periòdic que ni l’Església ni les autoritats civils poden prendre decisions sobre qüestions que són opcionals del veïnat.
Per finalitzar, he d’afegir dues anècdotes:
1a. Durant els anys 40 del segle XX, l’aparell repressor franquista, buscava aquella lògia amb els mateixos noms i cognoms de la darrera dècada del segle XIX. L’aparell repressor de Franco havia vist en algun lloc aquests noms i anava per ells sense adonar-se del temps que havia passat. Són detalls que confirmen la nostra pròpia coentor i que hui cal qüestionar-nos. Retalls de la nostra història que poden ser-nos didàctics si ens plantegem quines coses hem fet malament i cal no repetir.
2a. El 1873, durant la Revolució del Petroli a Alcoi, els maçons repartiren unes octavetes que encapçalaven els següents textos, que supose pretenien ser conciliadors:
«Es preciso que vosotros los amos reconozcáis que los obreros son vuestros hermanos que, como vosotros, forman parte de la familia humana, que por sus venas corre la misma sangre que por vuestras venas….» «…y vosotros los obreros, debéis comprender ante todo que cuanto los amos poseen lo han adquirido y lo conservan dentro de las leyes, leyes tal vez injustas, porque hay leyes injustas, pero leyes que hay que acatar i respetar sus efectos mientras subsistan como tales…»
«¿Creeis que las relaciones del trabajo no son justas? Pues acudid a la ciencia económica que os proporcionará la manera de resolver el problema; pero nunca a las huelgas, que no producen resultados beneficiosos definitivos, que solo producen crisis económicas y matan la industria y el comercio».
Pot ser que no siga encertat traure escrits fora de context i d’època, però, en certa mesura m’han donat a conèixer què és (o era) la maçoneria i com podien haver caigut aquestes benintencionades indicacions en els sindicats internacionalistes. Em permetreu que diga que allò era pixar fora text. Especialment, ho era en aquella època i en aquell moment. Això mateix és el que deia (aproximadament) la doctrina social de l’Església i així és com els ha anat.
