Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
«El poder desgasta… sobretot a qui no el té», va dir una volta l’etern i incombustible primer ministre italià Giulio Andreotti. I aquesta frase m’ha vingut al cap pensant en la capacitat que es té, des del poder, de condicionar de forma gairebé invisible i incontrolable la vida dels ciutadans. De tantes formes i de manera tan opaca i minuciosa que finalment es fa impossible portar a terme totes les denúncies que serien necessàries.
Un exemple –un de tants- és la gestió de Renfe. Una empresa pública, depenent de l’executiu de Madrid i subvencionada amb els diners de tothom, però que de forma constant va dissenyant un model d’Estat segons uns criteris ideològics que van més enllà de qui puga estar de forma temporal a la Moncloa.
En els darrers mesos s’han incrementat les protestes d’usuaris valencians sobre l’estat del servei de Rodalia. Un estat que respon a una infrainversió sistemàtica que, durant dècades, ha primat de forma exclusiva la xarxa de Rodalia madrilenya. Una tendència que no s’ha modificat siga quin siga el color del govern de l’Estat ni siga quina siga la correlació de les aliances. Ara, després de les darreres protestes i davant del desgast polític que suposa el col·lapse d’un servei públic de la magnitud dels trens, s’ha presentat un pla de xoc amb més fissures que certeses. Una reacció lenta i insuficient, però que ha costat mesos de pressió a tots els nivells.
Un esforç que, òbviament, resta forces a l’hora de protestar per altres temes. Ningú s’ha queixat de com la connexió d’Alacant i València amb Barcelona s’ha anat degradant els darrers anys, amb combois cada cop més lents i retards cada cop més habituals. La pandèmia i la multiplicació de preocupacions ha estat l’escenari ideal per acabar de destruir aquesta línia. A la brusca reducció de freqüències cal sumar-hi l’eliminació de qualsevol classe de promoció, inclosa la reducció d’un 20% del bitllet per comprar anada i tornada. Així, si fa just dos anys era possible viatjar de València a Barcelona per uns 60 euros –si t’organitzaves un poc-, ara és impossible fer-ho per menys de 90. I això sense comptar els suplements per coses tan simples com escollir plaça (hi ha casos que Renfe ha dividit famílies, obligant xiquets a viatjar en un vagó diferent que els pares).
Un increment de costos que ha coincidit amb l’eliminació dels peatges a l’AP7, per la qual cosa, ara mateix, ja és més barat fer el viatge en cotxe que en tren. Un sense sentit econòmic i, sobretot, ambiental, pel qual els responsables de Renfe haurien de donar explicacions.
Però no només això, sinó que paral·lelament, Renfe anuncia una campanya d’ofertes en AVE que permet viatjar per preus que poden ser de set euros. Viatjar on? Doncs a Madrid, evidentment, ja que és l’únic lloc on arriba aquesta línia. Madrid 7 euros. Barcelona 47. La història s’explica sola.
Així, no només la resta de passatgers paguem uns bitllets ultrasubvencionats als usuaris de l’AVE que suposen menys del 3% del total d’usuaris del tren, sinó que a la pràctica, aquest servei queda reduït només per als habitants de Madrid (o als de províncies que vulguen anar a la capital). Un pas més, silenciós, en la conversió de l’estat espanyol en un ens hipertrofiat on només Madrid tinga un cert pes econòmic, polític, demogràfic i logístic.
Això sí que és poder.
