Hi ha moltes maneres de matar una nació. Una guerra per exemple. Que sol ser un mètode molt efectiu. O un genocidi. Que igualment ho és.
Però hi ha formes més subtils. Que són igualment mortíferes.
Les nacions sempre s’han aniquilat. La més poderosa, com el peix, es menja la més petita. Això són coses que passen cada dia.
Tal vegada, però, succeeix que aquesta manera de matar no es mostra de forma tan evident. Però pot ser igualment mortífera. Perquè de formes subtils, encobertes, però certes, n’hi ha un cabàs a l’abast del poder. Especialment, si aquest té totes les ferramentes imaginables d’on tirar mà.
És el cas que l’altre dia jo em vaig passejar en hora agradable, un dissabte a la nit, amb la meravellosa fragància de la flor de taronger torbadora i ben forta, per un poblet del Camp de Morvedre.
Quartell, com tants altres pobles de casa nostra, viu tranquil·lament la seua existència i compta amb un urbanisme discret i fonamentat en anys de saviesa i una certa austeritat. Dins aquest model els carrers tenen tot de cases amb una façana que guarda la mateixa saviesa dita i una harmonia que vos pot encantar si ho mireu amb ulls per descobrir.
Sovint, com era el cas, són cases de llauradors que amb el pas del temps han sabut mantenir un aire de noblesa i prestància genuïna. Totes i tots n’hem vist de cases com aquesta. Amb una entrada ampla, de carro o no, porta de bona fusta i tal vegada una reixa a la cambra del costat. Un pis o dos, amb balcó o, si calia i es podia, un mirador.
El conjunt, aquesta casa i moltes altres del carrer, configura un espai urbà suau, senzill i amable. Ple d’harmonia. Certament que hi ha alguna que desentona dins el conjunt. Unes obres per fer la porta d’un garatge han malmés la totalitat sense cap consideració. Exemples n’hi ha de sobres. Però en general tot manté encara un aire de sintonia ben singular i apreciable.
Ja he dit que era de nit. De dia segurament que l’impacte no hauria estat tan fort. El carrer estava discretament il·luminat. Ni poc ni massa, que és un concepte que es manifesta sovint en l’entorn rural. I que resulta tan agradable als sentits. Però cada volta que la mirada anava cap a una façana, apareixia sense remei la llumeneta verda. Com un pegot maldestre i prepotent dins un marc de 50 per 50 cm, que maltracta la paret. La llumeneta verda vos mira insolent. I trenca la discreció i rectitud del frontis de la casa.
I així, en una casa i una altra, sense commiseració.
Les mostres de la persistència d’aquests quadrats o rectangles, per comptar l’electricitat consumida imposen una imatge que destrossa el conjunt de la façana.
Ja hi poden haver ficat amor i bones maneres al seu moment, fa anys, tal vegada per tenir una casa bonica i amable. Al remat una força aliena, un poder immens amb total llibertat trenca sense cap mirament una manera de fer les coses. La forma pròpia de construir el nostre univers de referència casolana.
Que ho han fet empreses? Clar. Però sense que els poders polítics, contra tota consideració a la nostra forma de ser i veure les coses, hagen actuat per mitigar o evitar al desori urbà.
Hi ha, evidentment, moltes maneres de destruir una forma de pensar i sentir. De construir. Diferents les unes de les altres. Com les diferents nacions.
I nosaltres, una vegada més paguem el preu de no tenir poder.
