Els qui ja tenim una certa edat i algun cabell blanc hem viscut molts episodis de la lluita incansable contra el valencià. Sí he dit bé: la lluita incansable contra el valencià. Perquè en aquest país hi ha un sector de la població –analfabet, però poderós- que fa mans i mànigues des de sempre perquè no es puga viure amb normalitat en la nostra llengua pròpia.
Des de sempre: precisem i posem-hi «des dels anys 60», per exemple. Des que Joan Fuster i la generació que du el nom de la dècada van remoure el panorama decisivament i van iniciar la llarga marxa en favor de la cultura autòctona.
No discutiré ara si algunes de les tesis de Fuster eren encertades o contraproduents. Em referisc, òbviament, a la «catalanitat» dels valencians. D’una manera o altra, però, la seua aparició i la insolència de les seues idees van provocar una revolució i un miracle: ressuscitar una llengua i una cultura que molts ja havien introduït en un nínxol dins una caixa de pi.
Com que no soc un dels sospitosos habituals en la beatificació post mortem de Fuster, no necessite adduir-hi més arguments. Siga com siga, des de Nosaltres els valencians esquadres aguerrides de jóvens valencians van decidir sacsejar el país i vivificar la «morta viva». El resultat va ser una pugna eterna entre «catalanistes» (és a dir, valencianistes) i «anticatalanistes» (és a dir, espanyolistes). I ara els amics de Vox han clarificat la perspectiva ideològica: ja no es reclamen, ells també, «valencianistes», sinó que directament glorifiquen Espanya i tots els seus símbols. I la seua llengua «comuna».
Masturbar-me amb banderes no ha sigut mai un dels meus vicis. Però soc àmpliament comprensiu amb els vicis aliens. Sincerament, crec que haurem d’aguantar les pallassades voxistes durant els pròxims quatre anys. I després, potser Vox desaparega (com va desaparéixer Unión Valensiana), però en girar la cantonada hi haurà un altre grup, amb idèntica ideologia, que guanyarà les eleccions (sols, o en companyia d’altri) i tot començarà de nou.
Ara enteneu allò de Nietzsche, l’«etern retorn»? Doncs això. Les forces espanyolistes i castellanistes, al País Valencià, no desapareixeran. En aquesta legislatura faran tot el mal que podran (no han vingut a construir res, això és clar) i en pròximes legislatures continuaran després de parèntesis més o menys llargs.
Si hem entés això, que el problema no té solució, què podem fer? Ja m’agradaria tindre respostes fàcils a problemes complexos, però no sóc capellà ni em dedique a la política. L’únic camí que es pot seguir davant tot això és entomar la pluja i no perdre mai de vista l’estrella polar. Que lladren (no tenen cap altre llenguatge), però no podran evitar que un percentatge de població que espere que cada vegada siga més gran visca, cree, imagine i circule en valencià.
Sé que és molt difícil fer tot això amb el sector públic en contra. Però difícil no vol dir impossible. O no van dur a terme la seua tasca Raimon i tota la Nova Cançó, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés o el propi Fuster immersos en la salvatjada institucional del franquisme? Diguem-ho clar, doncs: Vox no serà més dur que el franquisme. Aquest és el nostre poder i la nostra salvaguarda.
Personalment, fa anys que faig la meua literatura completament al marge dels avatars polítics. Que governa el Botànic? Molt bé, però jo no en depenia, ni n’he rebut res. Que ara mana Massón, el torero i els seus banderilleros? Tal dia farà un any. El que ens salvarà serà la societat civil i la iniciativa personal de milers de persones que estimem aquesta llengua i aquest país. Poetes, professors, sanitaris, guàrdies municipals, bombers, bàrmans, llibreters, dramaturgs… Un exèrcit de valencians orgullosos de ser-ho s’alça cada dia per a posar en marxa aquest país. I els toreros, que toregen!
