La dècada dels noranta del segle passat fou un temps de convulsions i canvis per al valencianisme polític. La Unitat del Poble Valencià havia fracassat en la dècada anterior, víctima de l’antidemocràtica tanca del 5%, i, fins i tot, s’havia produït l’escissió del Partit Valencià Nacionalista. A més a més, en 1995, la jove autonomia valenciana canviava de mans per primera vegada i seria controlada per la dreta espanyolista i blaverista, formacions hostils envers l’autogovern. Època de convulsions i de canvis, doncs, que el valencianisme polític va enfrontar amb una refundació des de les arrels, amb una base teòrica de Joan Francesc Mira i l’emmirallament en l’experiència gallega, on el Bloque Nacionalista Galego de Xosé Manuel Beiras aconseguia el tan cobejat sorpasso al PSOE en les eleccions de 1997. Així doncs, amb la genealogia clara des del mateix nom, va nàixer el Bloc Nacionalista Valencià en 1998.
Un quart de segle més tard, sembla que Galícia torna a jugar un paper important en la política valenciana. Les coordenades han variat, però ens trobem amb alguns paral·lelismes interessants. La dreta antivalenciana ha recuperat la Generalitat i el valencianisme torna a estar en la cruïlla. Tanmateix, si llavors des de Galícia el vent bufava en la mateixa direcció, ara ho fa en sentits oposats. D’una banda, tenim l’oficialisme del que era el BNV, transformat ara en Més Compromís, que s’ha sumat -literalment- al projecte polític que encapçala Yolanda Díaz, política gallega que representa l’enèsima capa de xapa i pintura de l’esquerra espanyola. De l’altra, l’exemple de l’original gallec, que torna a dominar la política del seu país després d’una dècada convulsa en què molts profetitzaven la seua desaparició definitiva.
I és que Galícia no només ha produït en aquest període de temps un president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i va camí de produir-ne un altre, Núñez Feijóo, sinó que tot el que ha passat en l’escena de l’esquerra espanyola no s’explica si no entenem que, en 2012, Yolanda Díaz era la coordinadora d’Esquerda Unida, la marca local d’Izquierda Unida, que era una formació minoritària i sense massa incidència en aquell país fins que va aliar-se amb l’històric dirigent galleguista Xosé Manuel Beiras i els seus escindits d’Anova -després d’un Congrés traumàtic en què el BNG va saltar pels aires- per a fundar l’Alternativa Galega de Esquerdas, en una campanya electoral en què va comptar amb el suport logístic i tècnic de la formació matriu de Madrid, encapçalada per un llavors desconegut Pablo Iglesias. No és cap alineació fortuïta dels astres, sinó que és una clara causa-conseqüència que explica on ens trobem ara. El BNG, com hem dit, patia la desfeta de la pèrdua del govern de la Xunta en 2009, de la qual encara no s’havia recuperat, i, de la mateixa manera que era assenyalat com a formació antiga i culpable per les assemblees del 15M, així com l’esquerra institucional d’Izquierda Unida ho era a Madrid, la tensió de la formació frontista es trencava en tres pedaços: el sector oficial que va mantindre les sigles, la facció de Beiras i Compromiso por Galicia, que imitava la formació de moda al País Valencià en nom i imatge, però que volia representar un galleguisme més centrat i pragmàtic.
L’AGE, amb Beiras com a figura clau, però formant tiquet amb Yolanda Díaz, va pegar la campanada i va superar contra tot pronòstic els escons i els vots del BNG, tot i que no va poder impedir la majoria absoluta de Feijóo. Es pot dir que, al mateix temps, va donar el tret d’eixida per a la fundació de Podemos, que va sacsar també el tauler electoral gallec en les eleccions europees de 2014: AGE s’havia mantingut en aliança amb Izquierda Unida, però ara veia com Podemos els xafava els talons, a només dos punts percentuals de vot vàlid de distància i que, a més, havia superat en vots el BNG, que hi havia acudit en coalició amb Bildu.
Per a les eleccions locals i espanyoles de 2015, el panorama polític gallec ja s’havia reconfigurat del tot. Ara l’esquerra alternativa hegemònica era la que sorgia de la matriu de Podemos, amb les alcaldies del triangle Corunya-Santiago-Ferrol com a bandera, i una representació al congrés espanyol que superava el PSOE en vots per primera vegada en la història i deixava el BNG sense representació, una distància d’un 25% a un 4,3%. L’any següent, 2016, a més de la repetició de les eleccions espanyoles, també portava marcat en el calendari la celebració de les eleccions nacionals gallegues i, si bé en les primeres l’espai de Podemos va cedir la segona plaça al PSOE i va retrocedir en vots, el resultat del BNG, que recuperava les sigles, era encara molt pitjor: lluny de qualsevol possibilitat d’assolir representació i amb la pèrdua de quasi la meitat dels pocs vots que ja havia aconseguit uns mesos enrere. Les exèquies per a la formació nacionalista gallega sonaven en totes les parròquies i en estéreo si feia falta.
Ací, al País Valencià, Compromís vivia una conjuntura semblant: tant en les eleccions estatals de 2015 com en les de 2016 s’havia presentat en coalició amb l’esquerra espanyola de Podemos, no sense traumes i tensions internes, sobretot després que més de dues terceres parts de la militància es manifestaren en contra d’un pacte que la direcció va ratificar sense fer-hi cas. El paral·lelisme era obvi: les veus que proposaven seguir un camí autònom, al marge de l’esquerra espanyola de Podemos que s’acostava en forma de tsunami, eren silenciades amb l’exemple del BNG. Això era la política antiga que es resistia a assumir que els temps eren nous, que vivia gràcies a un passat enyorat, a una retòrica essencialista i militant que només havia portat que fracassos -els “herois del 4,9%” era una expressió que se solia sentir habitualment- i que calia assumir la realitat. Sumar-se a aquesta onada política de l’esquerra espanyola era l’opció correcta. En cas contrari, el destí era evident: el mateix que correria prompte el BNG, que desapareixia per culpa d’una estructura rígida, dogmàtica i arcaica pel forat de la història.
Doncs bé, les eleccions nacionals gallegues varen arribar i, sí, el BNG va tornar a retrocedir, respecte als resultats de 2012, i En Marea, que era el nom amb què s’havia rebatejat l’espai que era AGE quatre anys enrere, va guanyar la mà i va arribar en segona posició, mentre, això sí, Feijóo tornava a revalidar una nova majoria absoluta. Tanmateix, les expectatives no s’havien acomplit, ni de bon tros. Els resultats d’En Marea eren millors que els del BNG, per descomptat, però no complien expectatives, es quedaven molt lluny de l’objectiu que es veia ja com a fet, que es tenia a tocar. Al mateix temps, el BNG no havia desaparegut. Amb el lideratge renovat d’Ana Pontón, els nacionalistes gallecs resistien. Hi ha vegades -i aquesta probablement en siga el millor exemple- en què, com diu la consigna, resistir és véncer.
Les eleccions locals de 2019 varen arribar i les marees municipalistes varen caure, de la mateixa manera que ho va fer la joia de la corona de l’esquerra espanyola, l’alcaldia madrilenya de Manuela Carmena. El BNG, però, amb uns resultats discrets, millorava posicions. No prou, tanmateix, per a recuperar la representació al congrés espanyol, però sí prou perquè ja no quedara tan lluny un espai de l’esquerra espanyola que ara -també amb Yolanda Díaz- es veia clarament superat per un PSOE que arribava als 10 diputats i, doncs, multiplicava per 5 els 2 a què havia baixat Galicia en Común, que era com s’havia rebatejat aquest espai. Un espai que, pel camí, havia saltat pels aires, amb acusacions creuades -de “traïció”, per exemple, per part de Beiras a Yolanda Díaz, de qui va dir que els havia utilitzat per a fer carrera a Madrid- i renúncies seguides, una rere l’altra. L’escissió errejonista per a la repetició d’eleccions uns mesos més tard va ser l’estocada final: Yolanda Díaz mantenia el seu escó, però el BNG recuperava la representació institucional a Madrid.
Si l’any següent, 2020, va veure esclatar una pandèmia i serà vist com un annus horribilis per unes quantes generacions, no es pot dir que per als de Yolanda Díaz els anara molt millor. Noves eleccions i nova marca, una constant de Díaz: primer AGE, després en Marea, ara Galicia en Común. I un resultat que, fet i fet, es pot qualificar d’espectacular. Efectivament: si, en 2016, aquest espai havia assolit la segona posició i es presentava per a liderar l’alternativa, ara quedava fins i tot fora del parlament, ja que no va arribar al mínim del 5% en cap circumscripció, llindar que obria la porta a entrar en el repartiment d’escons. Yolanda Díaz aconseguia el seu objectiu i arribava a un ministeri a Madrid, però pel camí havia destruït el seu espai polític a la seua terra natal. L’altra cara de la moneda era el BNG, que obtenia el seu millor resultat històric en escons -no en vots, però- i recuperava la segona força en un parlament gallec que, això sí, continua en mans de Feijóo.
Arribem, finalment, a les eleccions locals que varen tindre lloc el passat 28 de maig i que varen confirmar aquest escenari. Com a exemple paradigmàtic, si en 2015 les marees assolien la fita d’arribar a l’Alcaldia de Corunya i en 2019 en varen perdre la vara de comandament, en 2023, només dues legislatures després, quedaven fora del ple, sense representació i dividides en lluites caïnites. Aguantaven amb un parell de regidors a Ferrol -a propòsit, superats pel BNG-, on va començar la trajectòria política Yolanda Díaz, però de baixada, lluny de cap possibilitat de disputar una Alcaldia que ara passava a mans del PP, però aquest balanç no es podia contraposar de cap manera amb els èxits del BNG, que arribava a l’Alcaldia de Compostel·la, la capital històrica de Galícia, i mantenia el feu històric de Pontevedra. Mentre hi havia a tot l’estat una onada conservadora que espentava la dreta extrema i l’extrema dreta cap al poder i feia enfonsar-se a tot arreu l’esquerra alternativa espanyola, els nacionalistes gallecs no només aguantaven la tempesta, sinó que avançaven i milloraven posicions. L’any vinent, 2024, hi haurà eleccions nacionals gallegues i, si bé tot està obert, sí que hi ha algunes certeses: per exemple, que el BNG serà una força en ascens i que l’espai de Yolanda Díaz a la seua terra ni estarà ni se l’esperarà.
Ara bé, quina és la lliçó que podem aprendre d’aquest exemple gallec? La realitat és que, és clar, n’hi ha moltes i molt diverses. També de contradictòries, per descomptat. Però em sembla evident que la més òbvia de totes és que allò que pot semblar un pa molt abellidor per a un hui famolenc pot convertir-se en una fam bíblica en un tres i no res. No es pot menystenir de cap de les maneres la força que té en política la fidelitat a una ideologia i a un discurs. Fins i tot a una marca. Si hi ha res que es pot destacar d’aquest BNG és que no ha dubtat mai que la seua força provenia del nacionalisme gallec i que no havia de deixar de representar aquest espai en cap moment. La coherència, a la llarga, la major part de les vegades, té recompensa en política. El BNG era l’aposta segura davant d’una esquerra espanyola que es presentava com un producte mediàtic que, tan ràpidament com va aparéixer, va desaparéixer. I és que el nacionalisme gallec, tot i que no està al nivell de la capil·larització que tenen els nacionalismes català i basc als seus territoris, té una incidència indefugible a Galícia. Forma part del territori, senzillament; no és cap moda passatgera vinguda de fora.
Tanmateix, fins ara hem parlat de sigles i de resultats electorals. Però, i el discurs? Es podria adduir que el BNG ha pogut reviscolar perquè havia transformat el seu discurs i havia oferit una oferta electoral que s’havia posat al dia i que s’havia assimilat a allò que l’esquerra alternativa de Podemos representava. Doncs, certament, no es pot negar que, després del daltabaix de 2012 i de 2016, així com de l’esclat de la tardor catalana de 2017, el BNG va canviar el seu discurs, sí: el va fer més nacionalista encara. El discurs del BNG era molt més obertament nacionalista, agosaradament nacionalista i explícitament nacionalista en el període que va des de 2012 fins ara que no en la dècada anterior. El nacionalisme gallec, fet i fet, es va reivindicar com el que és: la ferramenta política per a l’alliberament nacional del seu poble. En les eleccions europees de 2014, com hem vist, va fer coalició amb Bildu, aliança que els va reportar les habituals acusacions per part de l’espanyolisme, per descomptat; durant els fets de Catalunya, no es va amagar ni va mirar cap a un altre costat, sinó que s’hi va enfrontar de cara i hi va mostrar la seua solidaritat, amb suports explícits a la independència, no només amb una etèria defensa de les llibertats democràtiques; finalment, en les eleccions europees de 2019 va revalidar la coalició amb Bildu, però que ara era liderada per Esquerra Republicana de Catalunya, amb un missatge independentista explícit, lògicament.
Al remat, la lliçó gallega és clara i diàfana: no cal amagar allò que ets per a aconseguir el suport del teu poble. El BNG no es presenta a les eleccions al parlament gallec amb la Declaració Unilateral d’Independència com a punt únic (això ja ho va fer en les primeres legislatures, en què els seus diputats varen ser privats de la representació del mandat democràtic que havien obtingut en les urnes perquè es varen negar a jurar la Constitució espanyola, en aquest estat de dret nostre tan exemplar i avançat), sinó que mira de plantejar el màxim possible que demana cada conjuntura; això sí, sense deixar de visibilitzar ben clar allò que és.
Perquè el BNG no és més que l’expressió política d’un moviment d’alliberament nacional que està present en tots els àmbits i en totes les lluites al seu país, amb l’exemple destacat de l’espai sindical de la CIG, i a això és al que hauria d’aspirar el nacionalisme valencià. Hi ha qui a casa nostra ha vist una solució ràpida en Yolanda Díaz, sobretot des d’un punt de vista personal i intransferible, però, des d’una anàlisi col·lectiva i en comú, faríem molt bé de veure on està cada actor allà on va començar tot. Perquè si també hi ha qui diu que el millor camí per a acostar al valencianisme polític sectors que encara no s’hi veuen representats passa pel projecte de Sumar i de Yolanda Díaz, també seria interessant veure com, dels 6 diputats que la varen acompanyar al Congrés espanyol en el millor resultat del seu espai, en 2015 i en 2016, només en queda ella. Els altres 5, o s’ho han deixat o ara estan donant suport al BNG.
En definitiva i com a lliçó gallega: la coherència, la ideologia i la construcció d’un espai sòlid són, per molt que aquests temps líquids ens ho hagen fet oblidar, les millors armes amb què es pot plantar batalla en el camp polític.
