Des que Elon Musk va comprar Twitter, altra cosa no, però emoció i entremetiment n’hem tingut a cabassos. Des d’aquell trepidant cap de setmana que pareixia l’últim de la xarxa social i tots anàvem acomiadant-nos i passant-nos els contactes, com el darrer dia d’unes colònies qualsevol, fins al retorn del perfil de Donald Trump justificat pel resultat d’una enquesta publicada al perfil mateix del milmilionari.
En canvi, a Musk no li ha calgut cap enquesta per eliminar els perfils, aquest divendres, d’alguns dels més destacats periodistes tecnològics que seguien l’actualitat de Twitter, la majoria d’ells treballadors dels majors mitjans de comunicació dels EUA, inclosos The New York Times, The Washington Post, la CNN o The Intercept, aquesta darrera una de les revistes de periodisme d’investigació més prestigioses i molestes. El motiu? Havien publicat dades sobre la vida privada de Musk que posaven en risc la seua seguretat. Encara que ningú ha posat cap exemple concret de quines són aquestes informacions.
Abans de continuar, obrim un xicotet parèntesi per explicar que el bloqueig dels periodistes va arribar dos dies després que Twitter eliminés el perfil @ElonJet, que publicava informació amb temps real dels vols de l’avió privat de Musk amb exactament els mateixos arguments. Aquesta, però, és una informació pública que qualsevol persona pot aconseguir posant el número de matrícula de l’avió (N628TS) al web que monitoritza en directe tots els vols del món. (En el moment d’escriure aquestes ratlles, Musk estava sobrevolant Califòrnia en direcció a Austin, Texas, per si a algú li interessa). Musk en persona havia promès, fa només un mes i mig, que no suspendrien el compte @ElonJet perquè «el seu compromís amb la llibertat d’expressió era més important que la seguretat personal». I tanquem parèntesi.
La notícia dels periodistes suspesos ha suposat un escàndol. Molt més en altres països que a l’estat espanyol, on està passant relativament inadvertida. Els mitjans afectats han criticat durament la decisió i la Comissió Europea ha qualificat la decisió «d’inquietant» i ha amenaçat amb sancions.
Twitter representa ara mateix un espai central per a la discussió política i la informació; i la llibertat d’expressió i l’intercanvi d’idees no poden quedar limitades pels capricis d’un milmilionari en plena crisi dels 50. Aquest vindria a ser el resum ràpid de les argumentacions en contra les decisions erràtiques de Musk, el compromís en la defensa de la llibertat d’expressió del qual ha quedat limitat a permetre la propaganda nazi, però no les crítiques cap a ell o les seues empreses (també ha tancat un compte que enllaçava a un article crític amb els cotxes Tesla o ha impedit els enllaços de Twitter cap a Mastodont).
Tots aquests arguments estan molt bé i els subscric plenament, però tenen un problema segons qui els defense. The New York Times permet que des de les seues pàgines es critique l’empresa editora? No. I, el més probable és que tampoc permeta crítiques a les principals empreses o persones propietàries de la mateixa. Ni aquest mitjà ni cap altre publica opinions que el perjudiquen. És una regla d’or de les empreses mediàtiques. Tampoc enllacen –i si poden evitar-ho, tampoc citen- la competència, tal com ha fet Twitter amb Mastodont. Perquè els mitjans de comunicació són, abans de tot, empreses mediàtiques, i per sobre del seu compromís amb la llibertat d’expressió i el servei públic hi ha els beneficis econòmics. Musk, de sobte, està aplicant a Twitter les mateixes regles que s’apliquen a la resta de mitjans des del seu naixement.
Naturalment, Twitter no és un mitjà com els altres. La principal diferència, al meu entendre, és que els que hi escrivim ho fem gratuïtament, mentre que, quan ho fem per un diari, confiem que ens pagaran. Però sí que és una empresa i pretén guanyar diners.
I ací ve el problema amb les xarxes socials, però també amb els mitjans de comunicació. Hem donat un poder enorme a unes poques empreses privades amb els seus interessos i la seua agenda, que no són els mateixos que els de la societat. Si amb els mitjans tradicionals ja passava, el fet que foren més, més locals i repartits, en dissimulava el monopoli. Ara, un grapat minúscul de multinacionals tecnològiques estenen un monopoli molt més intens, centralitzat i global i, per tant, més evident i opressiu.
És fàcil dir que pots marxar de Twitter quan vulgues, però la realitat és que per a molta gent –i mitjans- depèn la seua visibilitat i, per tant, la seua viabilitat econòmica. I les xarxes alternatives com Mastodont són com els mitjans alternatius. Imprescindibles però sense capacitat, almenys per ara, d’arribar a un públic majoritari. És doncs un monopoli claríssim i només cal veure l’angoixa de moltíssima gent, aquell cap de setmana tan trepidant, davant del que li suposava el tancament de Twitter per a la seua vida professional.
Si la Comissió Europea, o qualsevol altre organisme públic estatal o internacional, considera que el servei públic de Twitter és massa important per deixar-lo als designis dels interessos econòmics dels seus propietaris, faria bé en començar a preparar un servei públic que en complisca la funció. I, ja de pas, pensar en fer el mateix amb la resta de monopolis informatius.
Si la boutade de Musk serveix perquè algun euroburòcrata faça aquesta reflexió –no hi tinc gaires esperances- ja haurà servit per a alguna cosa.
