Després de la votació per a triar la llengua base als centres educatius, tots assegurem haver guanyat. PP i Vox, els promotors de l’invent, s’hi congratulen, perquè les famílies han pogut exercir la «llibertat» amb què se’ls fa la boca ampla. Els partidaris del valencià, d’altra banda, ens fixem en què la nostra llengua ha sigut la majoritàriament escollida, percentatge que es dilata enormement si s’exclou dels percentatges les comarques castellanoparlants i els centres privats concertats.
Però clar, jo hi veig un problema. Es pot mantindre un idioma només amb la força del sector públic? Òbviament, els centres concertats és allà on els estrats més a la dreta de la societat porten els seus fills. I aquests estrats són els qui, a les comarques tradicionalment valencianoparlants, han escollit majoritàriament el castellà. La dreta valenciana sociològica –les classes urbanes mitjanes altes- és fonamentalment antivalenciana. No descobrisc res, però és així.
Ara bé, això no sempre ha estat així. Als anys 20 i 30 del segle XX, per exemple (abans de la Guerra Civil), la dreta del país era valencianista, i en canvi l’esquerra era antivalencianista. Tampoc era una situació ideal, vos ho assegure. La situació ideal és la de Catalunya: allí des de la Renaixença la dreta i l’esquerra són semblantment catalanistes. I si durant el franquisme va haver un intent, des de l’esquerra més radical, d’impugnar aquest catalanisme per «burgés», la temptació es va esvair com fum de canya. Partits com el PSUC (que en pau descanse) hi van fer un paper decisiu.
Per a què una llengua tinga futur i puga resistir els embats migratoris, per exemple, necessita un consens bàsic. Ha de ser majoritària als centres públics, però també als privats. Ha de servir igual per a llegir Gramsci que per a oir missa. Només així –i encara- s’hi pot imaginar un horitzó plausible de supervivència.
Aquella parida de Fuster («El País Valencià serà d’esquerres o no serà») era un mal aforisme, i és trist reconéixer-ho ja que el de Sueca era un mestre absolut del gènere. Una mala sentència i una mala consigna, a no ser que interpretem el terme «País Valencià» no com una simple denominació territorial, sinó com la conceptualització d’un projecte polític molt concret. La frase també és la demostració d’una impotència: el valencianisme, durant la Transició, es va vore abocat a un atzucac. La dreta es va passar en massa al blaverisme espanyolista, així que…
Ara les coses estan –o haurien d’estar- millor. Ara els bàndols són més clars: el blaverisme ja és una anècdota (ha mort d’èxit) i el qui està en contra del valencià directament t’ho diu en «español».
Molt indicatiu, per cert i en aquest sentit, el missatge en X de l’associació Hablamos español a l’endemà de la consulta: «Castellón 70% valenciano, Alicante 65% español y Valencia 57% valenciano. Es lo que querían los nacionalistas, poder esgrimir estas cifras cuando vuelvan ellos, y el PP se lo ha puesto en bandeja, permitiendo que campen a sus anchas durante dos meses, asustando y manipulando a las familias». Tota una declaració. En un escenari on tots asseguraven haver guanyat, ells es confessen derrotats…
Però tornem al principi. Al marge dels deliris dels ultres, el futur de la llengua es juga en l’espai central de l’espectre, en el consens (impossible?). Està molt bé recitar i vindicar Estellés, però hauríem de tindre també un Mossén Cinto. Que la llengua de l’Església valenciana, per exemple, siga abassegadorament el castellà és un indici exactíssim de la fractura que divideix la nostra societat i ens impedeix avançar sociolingüísticament. I ho dic jo, que soc ateu.
I és que el consens té mala premsa, però continua sent imprescindible. Per a certes coses, si més no. Dit així, en l’escenari d’horrorosa polarització en què vivim, pot sonar fins i tot ingenu. Correré el risc. Quina alternativa tenim, si no?
