Fa unes setmanes, des d’À Punt se’m va convidar a anar al programa El debat, amb Toni Cantó. Havia d’intervenir sobre el tema estrela que el govern valencià ha utilitzat a l’ensenyament per confrontar la comunitat educativa: valencià o castellà, quina ha de ser la llengua principal d’ensenyament a les escoles? No, sí, no, sí, no, sí… Després de sospesar pros i contres vaig pensar que potser fora bo defensar els arguments per al SÍ al valencià que vaig exposar durant el curs anterior en algunes xarrades. I vaig dir sí. Aquella nit no vaig poder dormir. Volien portar el valencià a una tómbola i posar en dubte el dret a aprendre en valencià, un dret que tant i tant ens ha costat aconseguir. M’imaginava un espectacle mediàtic on la direcció d’À punt, el presentador i potser la majoria dels contertulians es declaraven hostils al valencià. Què podia esperar d’un canal que va fer president Vicente Ordaz, qui va dir públicament i tranquil·la yo llevo mis hijos a un colegio internacional de inglés para que no pierdan el tiempo con el valenciano? Què podia esperar d’un programa moderat per Toni Cantó, valencià que va dirigir la plataforma ideològica Oficina del español per defensar el castellà a Madrid de no sé quins perills? Doncs si el dia 19 vaig dir sí, el 20 vaig dir no. I ja vaig poder dormir.
No acostume a veure la televisió, però el dos de gener a les 22h 30m em vaig asseure a escoltar què es deia a El debat. Obviaré la desproporció entre els opinadors d’ambdues postures ja que possiblement no només jo vaig declinar la invitació a anar-hi. El que no puc passar de llarg és l’argument central i repetit fins el cansament, especialment per la persona que més va fer ús de la paraula: Sonia Sierra, professora i doctora en Filologia Hispànica i diputada fins el 2020 pel partit de Ciutadans al parlament de Catalunya. Jo no soc doctora i ni tan sols tinc un màster, però els ulls se’m van quedar oberts com a plats quan esta persona argumentava que TOTS els estudis científics i pedagògics defensen que s’ha d’ensenyar en la llengua materna de l’alumne. Fins i tot es va atrevir a citar Jim Cummins per fonamentar l’argument. Quan Rubén Pacheco, president de la FAMPA Gonzalo Anaya, li va preguntar com s’ho faria el sistema educatiu quan les llengües en una aula no foren dues, sinó vint, Sierra va respondre que només es podien tenir en compte les llengües oficials del territori, castellà o valencià. Encara que poc més tard ella defensara repetidament que les llengües no tenen territori i que “las tierras no tienen derechos, los niños, sí”.
Despropòsits a banda, parlaré sobre estudis científics i pedagògics al respecte. Ho faré recordant algunes assignatures que vaig estudiar a Magisteri, altres que he estudiat a la UOC i bibliografia variada sobre aquest tema que, com a docent en un entorn multilingüe, sempre m’ha interessat. Resulta que a finals del segle XIX i a començaments del XX, la immensa majoria d’estudis sobre l’educació bilingüe concloïen que el bilingüisme perjudicava seriosament el cervell de l’alumne. Vaig poder aconseguir un llibre d’aquesta època, El bilingüismo y la educación, que recull treballs sobre la conferència internacional celebrada a Luxemburg en 1928. No m’agrada fer-me massa extensa ni quan parle ni quan escric, però no puc estar-me de citar algun fragment com aquest extret d’aquest llibre i que exposa les investigacions del professor Frank Smith sobre el bilingüisme i l’educació a Gal·les:
“en un país bilingüe este trabajo de adquisición de nociones nuevas (…) se complica por exigencias de otro orden. Existen dos etiquetas para cada noción; ambas deben aprenderse, (…); cada una corresponde a su sistema propio. Por esta razón el espíritu, que está ya ocupado en una tarea bastante vasta, se carga con un nuevo y pesado fardo, cuyo resultado es, en nuestra opinión, la insuficiencia lingüística (…).
“Es razonable pensar que, para la mayoría de los niños, la misma lengua materna sufre las consecuencias en el curso de esta experiencia. La pérdida es doble: de una parte, el crecimiento de las ideas se detiene; de otra, se ataca el poder de expresión del niño (…)
“Si aceptamos el conocido precepto pedagógico: «una dificultad cada vez», estamos necesariamente obligados a guardar la segunda lengua para el momento en que la lengua materna esté sólidamente establecida para suportar el esfuerzo que acabo de describir.”
Nicolas Ries, M et al. El bilingüisme y la educación, 1932, p. 72
Estes reflexions i moltes altres exposen que el bilingüisme és un greu obstacle per a la cognició i “l’esperit” i que la llengua materna ha de ser el vehicle indiscutible d’ensenyament, almenys en els primers anys del xiquet, abans que “el pesado fardo” d’una altra llengua li produïsca lesions irreversibles. Aquestes investigacions amb pretensions científiques, però sense una cura precisa de les variables que hi intervenien va tenir unes conseqüències molt substancials en l’ensenyament. En primer lloc es va generalitzar esta creença i va perdurar molts anys. En 1952, la UNESCO va reunir un conjunt d’experts on es van repetir les crítiques al bilingüisme i es recomanava que la millor forma d’ensenyar a un xiquet era amb la seua llengua materna. Fruit d’aquesta idea es va instaurar l’educació bilingüe en alguns països del món occidental on les seues llengües minoritzades havien estat excloses de l’ensenyament. Cal dir que la UNESCO actualment continua recomanant l’educació en llengua materna, però sempre des de la perspectiva de la preservació de la diversitat lingüística mundial.
Aquestes idees van ser superades durant els anys 60 gràcies als estudis de Wallace Lamberg al Canadà i centenars i centenars d’estudis posteriors, realitzats, aquesta vegada sí, amb una cura escrupolosa de les variables implicades. Amb la investigació pionera de Lamberg es pretenia concretar quines eren les suposades deficiències dels alumnes bilingües per tal de desenvolupar estratègies de compensació. La gran sorpresa fou que els xiquets bilingües, lluny de mostrar deficiències, puntuaven significativament més alt en les àrees verbals i no verbals d’intel·ligència que els monolingües amb què havien estat comparats. El 1976, Jimm Cummins va formular la hipòtesi de la interdependència lingüística mitjançant la qual afirmava que si hi ha una exposició adequada a ambdues llengües, hi haurà una transferència de coneixements d’una llengua a una altra. No hi ha cap “pesado fardo”. No hi ha compartiments separats al cervell per a cada llengua, sinó que cada una d’elles pot transferir coneixements i riquesa si hi ha una exposició adequada.
Per explicar què és una exposició adequada tornaré a Lamberg. Lamberg va diferenciar entre bilingüisme additiu i bilingüisme substractiu. L’additiu, el bilingüisme que suma, el que aporta beneficis cognitius, és el que es dona entre dos llengües dominants o quan es vehicula l’ensenyament en una llengua minoritzada. Si anem a una escola internacional en anglés, aprendrem més anglés i no perdrem el castellà perquè compensem una exposició social insuficient de l’anglés mentre que mantenim una exposició suficient al castellà. Si vehiculem l’escola en valencià, aprendrem més valencià perquè compensem l’exposició social insuficient del valencià i conservem la competència del castellà perquè hi ha una exposició suficient. Això no passa només a l’escola sinó també en la família. Quan eduquem només en valencià als nostres fills, aquests ben prompte parlaran valencià i castellà. En canvi, si els eduquem només en castellà serà més difícil que de manera natural parlen també el valencià. Perquè es produïsca aquest aprenentatge, a més d’una exposició adequada també és necessària una actitud positiva envers la llengua. Pensar en “la mierda del valenciano” o fer creure que és una llengua poc útil, de poble i imposada, no ajuda.
Voldria parlar també del bilingüisme substractiu o de la submersió lingüística, però no em vull estendre molt més. Pensem simplement en un exemple que tenim ben a prop: quan l’ensenyament es fa en llengua dominant, arraconant la llengua minoritzada, la llengua minoritzada no s’aprén adequadament. Van aprendre a llegir i a escriure en valencià les nostres mares i àvies quan l’escola es feia en castellà? Han aprés les nostres filles i fills el castellà quan van aprendre en l’antiga línia en valencià, la que vehiculava quasi totes les àrees en valencià? Hi ha centenars i centenars d’estudis i cada dia n’ixen més que avalen l’excel·lència de la immersió lingüística o donar més pes a la llengua minoritzada. La llengua materna, l’entranyable llengua materna, és un concepte ambigu i desfasat (només hi ha una, de llengua materna? És precisament la que transmet la mare?…). La ciència, l’experiència i el sentit comú ha deixat clar que la llengua materna no pot ser cap excusa ni argument per estendre les llengües majoritàries a costa de les llengües minoritzades i pròpies del territori. Potser el problema o el debat no és en quina llengua haurien d’aprendre els xiquets, sinó en quina llengua alguns adults no volen que aprenguen.
Rosanna Martínez és presidenta d’Escola Valenciana.
