La consulta de la llengua base dels valencians està hipotecada, com sabem, en mans de la voluntat dels partidaris d’aquell que jau al cementeri de Mingorrubio; tot i que no només en les d’ells, ja que hi roman des de prou anys abans en les dels Borbons, quan, amb gran virulència, van ocupar aquest País, adduint el seu dret de conquesta i la subsegüent venjança cremant ciutats i pobles per tal de capolar-la. Per tant, convinc que l’addicte al braç incorrupte de Santa Teresa no feu ni més ni manco que allò que havia fet des dels temps de la picor la monarquia hispànica i els seus pròcers feudals, Església inclosa. És a dir, arrabassar sense contemplacions drets, costums i llengua de tots els territoris adherits.
L’historiador n’Antoni Furió i Diego, del poble de Sueca, catedràtic d’Història Medieval a la Universitat de València, després director de publicacions d’aquesta, al seu important i minuciós llibre Història del País Valencià, editat per la Biblioteca d’estudis i investigacions (Tres i Quatre, 2001), al capítol «Les dificultats del tres-cents (1348-1412)», posa com a mostra de malifetes d’aquell període: «Per tot arreu, l’encadenament de caresties, fams, pestes i guerres assolava els camps i les ciutats, arruïnava les collites, paralitzava els negocis, delmava la població i convencia els contemporanis que els seus pecats estaven sent castigats per la ira de Déu».
Un servidor, davant del que pretenen els de la consulta als mares i pares de xiquetes i xiquets, de triar les llengües que desitgen pels seus fills i filles, veu evidències de conjuminacions Església-Estat des de fa anys i panys, d’acord amb els seus escolans correligionaris abogadoscristianos, hazteoir, opusdei i tuti quanti, i es pregunta si en el fons de la qüestió, coses, actes, usos, abusos i negligències interessades han canviat ara o no. A parer meu, no, tot i que reconec que, per les circumstàncies disfressades, potser sí.
La ment preclara i estudiosa de Furió em fa resseguir amb fets i al seu subcapítol: «La guerra i el creixement de l’estat», ens parla en aquests termes: «La guerra era, probablement, la més destructiva de totes les calamitats. Matava i mutilava els homes, incendiava i enderrocava les cases, arrasava collites, exterminava els ramats i, sobretot, provocava la desorganització general de la vida econòmica, més que per la seua acció directa, per seqüela i pillatges, fams i malalties que comportava… De la Guerra de la Unió (1348) a la de Castella (1356-1376), passant per un període intermedi (1349-1359) d’incidència local de les campanyes mediterrànies de la corona, la guerra i la violència adquiriren un caràcter estructural, endèmic, a l’escenari valencià».
Seguint el fil d’allò que significa, el de Sueca ens diu: «Per altra banda, per damunt dels seus impactes demogràfics i econòmics, la guerra tenia una clara dimensió política. La revolta de la Unió era la resposta ciutadana –de les oligarquies urbanes, defensores d’un model contractual del poder –a les pretensions cesaristes de la corona, enfortida políticament per la reintegració del regne de Mallorca i imbuïda d’una concepció autoritària i centralitzadora. En canvi, les contínues guerres amb Gènova, les campanyes contra els rebels sards i el gran conflicte amb Castella derivaren de la competitivitat geopolítica i comercial com en la defensa de la seua integritat territorial».
Hom, un neòfit sense remei, independent de les dinasties i prohoms de profit que s’han ocupat, sense cridar-los, de fer-nos minvar en tots els sentits, incloent-hi la nostra llengua, malmesa ara pels bàrbars que ens governen, es reafirma en allò que creu, com ara que el poble salva sempre el poble, frase significada pel nostre poeta nacional Vicent Andrés Estellés de Burjassot al seu poema: «Assumiràs la veu del poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per sempre poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, i et seguirà una polseguera».
Un repàs al llibre de Furió sobre la història del País ens ensenya la naturalesa dels colonitzadors i de la llengua que usaven, palesant que «mentre que a l’Alt Millars, la Vall de Sogorb, els Serrans, la Foia de Bunyol i la Canal de Navarrés, que avui parlen castellà, haurien tingut aportació aragonesa predominant; els ports de Morella, el Maestrat tota la faixa marítima i algunes parts interiors, idiomàticament catalanes, haurien estat repoblades per colons del Principat».
Seguint el fil del nostre suecà, en una deducció simplista i agosarada, un servidor comprén les llengües que es començaren parlant en els repartiments de terres i béns tal com anava avançant conquesta i repoblació, endemés de cartes pobles reials i feudals les quals anaven atorgant-se als nous pobladors, demostrant eixa conjuminació «Església-Estat», posant de manifest, una altra vegada que, lògicament les circumstàncies foren unes altres. Com per exemple, pose per cas, la carta pobla atorgada al meu poble Albal, per part del nostre bon rei en Jaume I d’Aragó, i altres seus dominis d’aleshores, en 1238 a un tal Gil d’Atrosillo.
Continuant el relat, Gil d’Atrosillo, pròcer feudal, sis anys després el va vendre al Capítol Catedralici de València; com a conseqüència, el document expressa que el govern del poble i l’administració de justícia quedava en mans dels canonges i que els vassalls no podrien proclamar ni elegir allí a un altre senyor que no foren els canonges, o el capítol de la Seu Valentina.
Així que amics i amigues a la història, com ara la contemporània, el peix gran es menja el peix menut i allò que durant set-cents anys fou dels musulmans ara encara és dels cristians en les seues diverses maneres horribles i cíniques del poder; en primer lloc, el del rei, qui manté absolutament tots els privilegis de temps immemorials, i, en segon lloc, com adés, els qui l’unflen vanagloriant-lo com els del règim del 78. Mentrimentres el poble, com sempre, salvant el poble.
Vos deixe amb Vicent Andrés Estellés i el seu poema «Homes mesquins», extret de la col·lecció Els quatre vents, editada pel Consell Valencià de Cultura:
«Homes mesquins i d’acurada lletra, que comuniquen, puntuals i cauts, amb una alarma fosca, despertant la guàrdia, incitant-la a les espases, la trèmula creixença de la rosa, la satisfeta i repartida gràcia de la brisa que enceta pètals i alegria els aixovars domèstics, homes covards i tortuosos t’han exiliat i afilat, datat, t’han confinat i limitat, i ja la teua veu recorre el teu país. Intentaran, en va, aturar vents; i a tu ningú no et lleva la tristesa.»
