S’ha repetit molt sovint que el nostre País Valencià pot exhibir orgullosament una data concreta de naixement: el 9 d’Octubre del 1237, quan el rei Jaume I va entrar a la Balensija musulmana, i amb ell uns milers de conquistadors/repobladors cristians. Però, potser tan important com aquesta data, és el fet que aquests homes i dones, els nous repobladors d’aquell territori conquerit, duien amb ells una llengua ja estructurada i consolidada més enllà d’aquestes noves terres del sud. Portaven la llengua dels seus llocs de provinença, es tractava del que, de manera encertada, el mestre Enric Valor va anomenar reiteradament com «el nostre valencià, el català de tots».
Arreu del món, una llengua pròpia sol ser el referent més important d’una comunitat humana, és aquell que marca i configura les seues característiques com a tal. I en aquest sentit el País Valencià no n’és cap excepció. Podríem dir que som valencians perquè tenim una llengua, i aquesta llengua és el marc en el qual es configura la nostra identitat com a poble. I som, i volem continuar sent, un poble obert al món, és a dir no excloent, receptiu a les persones que, des del mateix 9 d’octubre d’aquell any del nostre naixement, han arribat i continuen arribant a viure entre nosaltres.
Històricament, als valencians no ens ha importat, ni poc ni gaire, el lloc de provinença dels repobladors: majoritàriament catalans en l’origen, però també aragonesos, navarresos, occitans, castellans, gascons, i des del segle XX andalusos, murcians, manxecs, així com també magrebins, romanesos, senegalesos, equatorians, colombians, argentins, paquistanesos o xinesos… Per a formar part del País Valencià contemporani no ha sigut rellevant la provinença geogràfica, ni l’origen ètnic o nacional, ni encara menys la religió o el color de la pell. El que hem sabut valorar dels que podríem denominar com a «nous valencians» és la seua receptivitat, la seua obertura mental cap al lloc on han arribat, i la seua disponibilitat d’acceptar viure en una nova cultura.
I el millor regal de benvinguda que podem oferir a la nova ciutadania valenciana del segle XXI és el producte més destacat de la nostra identitat com a poble, el valencià. Parlem de la llengua de Jaume I i d’Enric Valor, la llengua de les Empars i dels Vicents, de les dones i els hòmens que, generació rere generació, han viscut i han lluitat per construir les seues vides en un País Valencià que volem cada dia més just i més lliure.
Aquesta proposta de convivència social es resumeix en el lema «valencià, llengua comuna», que ha difós Plataforma per la Llengua en les seues campanyes. L’eslògan es fonamenta en la certesa que només amb el coneixement i ús del valencià la immigració podrà viure ací, sense perill de ser objecte de racismes o de discriminacions. Perquè només parlant valencià es passa a ser membre, indubtablement, de la comunitat social del País Valencià, amb drets, deures i oportunitats per a tothom.
