Ara reproduiré una conversa real, de dos residents ací:
“-Perdona, Jesús, no entiendo lo que me dices.
-…
-Oye, yo no hablo valenciano, en casa desde siempre se ha hablado castellano, mi madre es aragonesa -de Teruel- y jamás nos hemos expresado en otra lengua. Si quieres hablar valenciano no nos entenderemos, porque no sé qué me estás diciendo.
-…
-Creo que no va de tiempos o minutos, va de de generosidad en pro de un entendimiento mutuo. Te lo digo porque si persistes en tal postura, ¿qué sentido tiene quedar sin entender valenciano yo y tú no pasas al castellano?
-…
-Uno de los dos ha de hacer un acto de generosidad, si yo no sé hablar ni lo entiendo creo que deberás ser tú quien proceda a consentir el entendimiento entre los dos. Tú decides.
-…”
O siga, lingüísticament, ell té tots els drets, vivint ací. Jo, cap de dret. I en un context de desigualtat, jo he de decidir. El castellà, segons la Constitució, és un deure, una obligació per tant; però el valencià és un dret, opcional per tant. I és així, en eixe context de desigualtat, que se’ns pot dir “no entiendo” “háblame en …” I, clar!, per pragmatisme o deferència hem de parlar tots la llengua obligatòria. Així resulta que uns amb drets, els altres, no.
La solució no és llevar drets a ningú. La solució és posar a tots en el mateix plànol d’igualtat. Si un sap o coneix l’altra llengua (encara que no la parle), possibilita que l’altre exercisca el seu dret a expressar-se en la llengua territorial que trie, però si no la sap o coneix, li està furtant a l’altre el dret a expressar-se en la llengua territorial a què opte. I tots tenim o hem de tindre els mateixos drets.
Hui en dia, entre nosaltres, ens socialitzem en castellà, abans normalment la societat se socialitzava en valencià, perquè era la llengua bàsica del carrer. Però, ara, sempre hi ha, entre la societat, o entre el grup d’amics, algun castellanoparlant (que veu que la seua llengua és obligatòria, mentre que l’altra és opcional i no se sent encaminat a usar-la), i tota la resta del grup se’n passa al castellà per obligació o deferència (alguns valencianoparlants ho fan convençuts que així proven la seua solvència o aptitud en castellà).
Una societat democràtica i equiparadora de drets entre els seus components no ho pot deixar córrer. Ha de corregir situacions desiguals. Associacions, entitats, i institucions, tots, hem de fer força perquè les dos llengües territorials siguen deures, obligatòries (en el seu coneixement, no parlar-les: l’un parla en castellà, l’altre en valencià), perquè cadascú puga exercir el seu dret a expressar-se en la llengua territorial que desitge.
