El dissabte a la vesprada el Real Madrid jugava contra el Girona a Montilivi. Tenia un interés especial el partit perquè el Girona arribava líder de la primera divisió, la qual cosa sempre és una bona notícia, malgrat algunes consideracions que caldria fer sobre les perversions del futbol modern i les propietats dels clubs. Lamentablement va guanyar el Real Madrid però sense dubte la imatge que més va impactar va ser la duríssima entrada de Nacho, el seu capità, a Portu, jugador del Girona: una entrada a fer mal, amb els tacs per davant i amb la cama a molta altura. Nacho va caçar Portu, seria la definició exacta.
Que els defenses del Real Madrid van més enllà del joc dur fins a arribar a la violència no és cap novetat. No és estrany, tenint en compte la prepotència que caracteritza cada gest d’aquest club i la impunitat de la qual gaudeix. Els seus jugadors saben que poden fer coses que a qualsevol jugador de qualsevol altre equip li costarien una targeta groga o una expulsió. Potser a qualsevol altre equip llevat de Barça, que possiblement va anar conquerint aquesta condició de privilegiat entre altres coses passant per la caixa de Negreira. És la diferència entre la vella oligarquia capitalina i la burgesia catalana, que aquestos han de passar per caixa per assolir un estatus si no idèntic sí fins a cert punt comparable als diners vells quasi nobiliaris de la cort.
De tota manera, de l’acció de Nacho em vull detindre ràpidament en dos aspectes si més no significatius. Malgrat que es tracta d’una entrada criminal, sense més objectiu que fer mal, el color de la targeta que l’àrbitre li va mostrar al principi era el groc. Va haver de ser el VAR que sense dubte va pensar que la cosa era una mica massa escandalosa. És una mostra excel·lent de la por amb la qual els àrbitres xiulen al Real Madrid, no siga cosa que els caiga una campanya de premsa o una temporada a la nevera. És una de les bases del privilegi oligàrquic, que qui els jutgen, si no són companys, se saben amb menys poder que els que han de jutjar.
La segona cosa és que malgrat que Nacho va eixir del camp provocant els jugadors del Girona, perquè es veu que no havia tingut prou en deixar fora de combat un company, immediatament després del partit la maquinària mediàtica va posar les seues llavadores a funcionar. Algú li va dir que es disculpara per les xarxes socials i ho va fer mitjançant un post a Instagram d’un cinisme a l’altura de tots els fets anteriors, qualificant el que havia passat d’«acció fortuïta». Una mitja disculpa, aleshores, que partia de negar l’evidència i de no assolir responsabilitats. Els mitjans habituals començaren a donar més importància a les suposades disculpes que a l’acció comesa en el camp. A poc a poc, Nacho anava convertint-se en la vertaderament víctima, en un bon xicot que va tindre un mal moment i que ara està patint moltíssim, molt més sense dubte que el jugador del Girona que es trobava mentrestant a l’hospital. Amb aquesta pressió i l’acta de l’àrbitre que diu que l’acció violenta va ser una «disputa del baló» veurem com la sanció que se li imposa a Nacho estarà lluny de la que es mereix.
Tot és, en resum, molt il·lustratiu. Quan dic que la present Restauració Borbònica és un règim a mesura d’una societat oligàrquica en la qual, malgrat el que diguen omplint-se la boca els diputats del PP i de VOX, tots i totes no som iguals davant la llei, em referisc a coses com aquestes. I això és estructural. S’estén a tots els àmbits de la societat i, el futbol, amb Florentino Pérez pel mig, n’és un altre símptoma. Curiosament, ho va esmentar amb claredat Òscar Puente amb una metàfora molt de falla clàssica en un discurs per a mi sorprenentment brillant. La vertadera llei fonamental espanyola és la llei de l’embut.
