Arribem a finals de maig, la primavera ja fa estona que s’ha assentat, però encara hi ha dies de vent i frescor i d’altres, però, en què els termòmetres es disparen i comencem a ofegar-nos. El curs arriba a la seua fi i els alumnes es posen nerviosos. Ja no hi ha qui aguante entre quatre parets. Ni amb ni sense aire condicionat.
Tanmateix, cal resistir i arribar al final de curs. I mentre això passa i no passa, és el torn de les graduacions de segon de Batxillerat: els nervis, els preparatius de la cerimònia, els discursos, els atrezzos, tot una logística que envolta la vida dels graduats.
Són els primers en acabar el curs, abans que la resta dels alumnes de l’institut i abans que els universitaris. Necessiten temps per preparar les proves de la PAU i l’agenda ha de cobrir dues convocatòries: ordinària i extraordinària. Per això, cal córrer, tot el curs corrent, amb DANA o sense, amb vagues o sense, corrent per cobrir el temari, corrent per a arribar a tots els exàmens, per aprofitar l’oportunitat de pujar nota. Corrent, corrent, ells i el professorat. I heus ací, mitjans i finals de maig i els alumnes que bufen i rebufen, preparats, per fi, per a donar-ho tot en aquesta vesprada nit de la seua graduació.
Així és com en aquestes dates, durant les nits de dijous i divendres, els carrers s’omplin de comitives de joves engalanats amb vestits jaqueta i amb vestits de nit, de tota mena de tall, colors i estampats, o faldes sinuoses i sedoses amb tops de lluentons. I tota mena de complements: sabates arriscades, a voltes daurades o platejada, bijuteria, bolsets de nit a joc, i el retoc final de perruqueria i maquillatge. Guaita! Els Premis Òscar arriben a la ciutat i ho omplen tot!
Els veus pel carrer, grups nombrosos, surten d’algun restaurant amb capacitat suficient per a taules de més de seixanta persones, o esperen un autobús que els durà a alguna discoteca llunyana, a Llíria, a Pinedo, on siga. Allà, previ pagament, una companyia que es dedica a organitzar graduacions —s’han convertit en un bon negoci— ho té tot preparat per a ells: DJs, barra lliure, diverses pistes. En conclusió: atrezzo, sopar, festa discotequera, transport, orla de record, flors… Total, una mitjana de 250-300 euros aproximadament. La nit és llarga i el compte també!
Avancem en la vetllada: els joves graduats acaben de sopar, amb barra lliure! És a penes mitja nit i filen ja cap a la discoteca, on podran passar tota la nit ballant i celebrant que s’han graduat, fins que el cos aguante. Segona barra lliure! Tot és lliure i llibertat aquesta nit! Fins i tot la passejada a la intempèrie entre hortes, marjals i séquies cap a les set del matí, quan la discoteca tanque, i els graduats hauran d’anar, com restes de naufragi, en busca d’un tren o un autobús que els duga a casa abans que no es pelen de fred, destemprats com estan, ànimes en “pena”.
Per sort i per desgràcia, és només una nit, un parèntesi per a oblidar les angoixes acumulades al llarg del curs i per a no pensar en les que vindran durant les dues setmanes prèvies d’estudi intens abans de la PAU. I si bé aquesta no ha estat la seua primera graduació —es van graduar també en finalitzar l’ESO i darrerament fins i tot es graduen quan acaben Educació Infantil i Primària—segurament serà la que mai no oblidaran perquè, com deia Max Aub, “un és d’on ha fet el Batxillerat”.
En definitiva, els estudiants avui es passen tota una vida graduant-se. Tant que potser quan arribe la graduació universitària —la que fou en un passat la graduació per antonomàsia— ja segurament ni li troben gràcia a l’assumpte.
I mentrestant, pares i mares, avis, tiets, germans, amunt i avall, assenyalant el dia en el calendari, vestint-se per a l’ocasió. Preparant la càmera o carregant el mòbil. Vinga fotos i vídeos. I allà els teniu, un parell d’hores asseguts, aguantant marea, bufe un llevant traïdor o caiga un sol de justícia, mirant com desfilen tots els graduats, discurset amunt, discurset avall, esperant el minut de glòria de la seua criatura. Aplaudiments, emocions, besades i flors amunt i avall, estem de celebration!
Faig memòria i em transporte als meus anys d’estudiant sense graduacions. Quan acabàvem tercer de Batxillerat de vegades preparàvem un viatge, i quan acabàvem COU anàvem a sopar a un bar amb els companys de classe o amb el grupet dels més avinguts. De vegades, ni això, agafàvem els entrepans de casa, una llauna de beguda, i se n’anàvem a sopar a la Malva-rosa. Celebràvem els triomfs amb modèstia.
Tot era més senzill i ho festejàvem entre nosaltres, sense família ni cerimònies. No havíem integrat encara els costums dels Estats Units. Resistíem sense saber que ho féiem. I no ho dic perquè fos millor o pitjor, simplement diferent, més genuí, més fàcil i molt més assequible.
Torne a fer memòria i viatge a la meua graduació universitària, amb família i tot el parafernal: recorde com de coenta anava vestida, quina cosa més pesada i rància que fou la cerimònia, el sopar, dolent, i el cansament de la discoteca, tota la nit amb talons i vestida de “gala”, i quin avorriment aquell to repetitiu de comiat i futur incert: ¿“I ara tu què faràs?”
No m’entusiasmen les graduacions, ni els comiats ni els aniversaris sorpresa multitudinaris ni els reencontres d’antics alumnes. Em posen en tensió, com si en qualsevol moment s’hagués d’anunciar un desastre, una catàstrofe: una mala borratxera, un desmai, una baixada de sucre o de tensió, un atac de gelosia, una “traïció”, o el pitjor de tot, un atac al cor.
No puc dir per què aquestes situacions em posen tan tensa, no és per timidesa ni per falta d’habilitats socials. Però alguna cosa s’activa en mi quan tanta gent vol ser feliç alhora, pete qui pete.
