Escric a penes a unes hores que comence la final del Mundial de futbol. No fa molt ha passat un cotxe pel carrer amb la música a tot volum. “Que viva España”, canta un Manolo Escobar persistent, convertit, potser malgrat ell, en símbol i himne de l’Espanya canyí, de l’Espanya inferior que ora i envesteix quan es digna usar del cap, que ja va saber reconéixer Antonio Machado.
Entre en xarxes socials i igual em trobe un bou, pobret, quina culpa tindrà, que han abillat amb la bandera del rei, que un cartell que han fet els de Podemos, o els de la tasca del líder, amb la pobra Dolores Ibarruri amb la samarreta de la selecció i l’escut monàrquic al pit. No passaran, deia. I passaren, i tant que passaren, i continuen passant, cada dia. Captiu i desarmat l’exèrcit roig, han aconseguit les tropes nacionals els seus últims objectius militars, i continuen, i ocupen els símbols, i no hi ha exterioritat possible, només la bandera del rei, la rojigualda, milers de rojigualdes per totes bandes, tapant-ho tot, com una marea, com una ona gegantina de nacionalisme espanyol, una marea de lletjor castrense, que a tot arriba, que tot ho tapa, i que a més té un profund efecte lisèrgic. Yo soy español, español, español, canten les hordes a Nova York, i a totes bandes, jo soc espanyol, i això és tot, no hi ha més nació, ni identitat i a més ser espanyol és això, escoltar amb unció la convocatòria de la selecció feta pel rei, ser de l’equip de Felip VI, reconéixer-se súbdit. Ser espanyol, del regne d’Espanya, per déu, per la pàtria, pel rei, i Pedro Sánchez hijo de puta, que cantava fins i tot el porter del Sabadell com a càntic costumista i futbolístic.
I no només això, coartades i tripijocs per vilificar els argentins. Ells són sionistes (com es pot banalitzar així amb això, en bloc), ells són imperialistes (!), ells són tots Milei, milions de clons de Milei. I també els protegits de la FIFA, però si desafien la FIFA i trauen una pancarta que posa “Malvinas argentinas” aleshores són d’ultradreta, com si no fora això un reclam transversal, com si el colonialisme anglés que ocupa les Malvinas no fos el mateix que va fer possible l’estat sionista d’Israel. Però tot és vàlid, perquè tot és possible per convéncer-nos que els espanyols són els bons, i els argentins els dolents, i soc espanyol, espanyol, espanyol, i de la mà l’esquerreta malassanyera i l’alegre muchachada de la creu de Sant Andreu, el Nega, Jordi Évole i el Xokas. Captiu i desarmat l’exèrcit roig han pres les tropes nacionals els últims objectius simbòlics. Noranta anys valen per segles. No hi ha Espanya pensable que no siga monàrquica, i lololó i aporellos, i amunt el penó realista i que tremole el general Sanmartín.
Estos dies m’he sentit terriblement a soles. Dissimulant en determinats espais, discutint asprament en altres. M’han dit feixista i tot, però no entraré en detalls. El que vull dir és que m’he sentit molt a soles. I per moments he pensat que res val la pena. Que la gent està contenta de ser espanyola d’aquesta Espanya monàrquica i neocolonial, que supose, perquè seria el coherent, que considera just que el nostre servei de rodalia siga horrorós, perquè la capital del regne s’ho val, i som provincians, i els que manen sabran, i soc espanyol espanyol espanyol, perifèric, menyspreat, però espanyol espanyol espanyol i amunt la rojigualda i visca el rei. I no hi ha més nació que eixa, l’espanyola, i para ofrendar nuevas glorias a España nuestra región supo luchar.
En dies com hui, envoltat de rojigualdes, assetjat per rojigualdes, pense que no hi ha res a fer i res és possible, en tot cas sobreviure personalment, resistentment, com els custodis de la cultura a Fahrenheit 451 i després morir-se i deixar d’emprenyar i que es complete la substitució lingüística i Espanya, una, Espanya, grande, etcètera. No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. I què passa si la llarga nit no acaba, si no hi ha poble, si el que vetla és un flipat, una despulla, un testimoni anacrònic d’altres temps, dels somnis i les utopies d’altres temps. Com saber si vetlar és lucidesa, o només vanitat, o deliri. Mentre pense aquestes coses proven les pantalles gegants. Només a Cullera, a la Ribera Baixa, n’hi ha tres. Josep Bolea a les seues novel·les escrites a l’exili l’anomenava Castellmar. Qui se’n recorda. Jo soc espanyol, espanyol, espanyol, i hui més que ahir i menys que demà. Pablo Hasel ja està més temps a presó que va passar Pedro Cuevas, l’assassí de Guillem Agulló. I visca el rei antiimperialista i lololó. I lololó.
César Simón, un dels meus mestres, té un poema que es diu “Meditación y encuentro con la gente del fútbol”. És en castellà, i el cite, perquè és molt bo i ve al cas, i els valencians podem fer estes coses. A l’inrevés quasi mai. No dic que mai, però no és habitual. A la baralla a compte de la selecció també m’acusaren d’odiar el castellà. Crec que era record de baralles anteriors per demanar que la comunicació fos en valencià. No és la primera vegada. I és graciós, perquè jo soc de filologia hispànica. Clar que deixeble d’una professora argentina i amb una tesi sobre literatura llatinoamericana. A l’Argentina i al seu imaginari nacional, a Sonia Mattalia, la meua mestra, i a intel·lectuals com Josefina Ludmer, Beatric Sarlo, Adolfo Prieto, Noé Jitrik o David Viñas, dec, entre altres coses, la perspectiva. I les preguntes correctes. Però eixa és una altra història.
El que deia és que César Simón té un poema que porta per títol “Meditación y encuentro con la gente del fútbol”. Sempre em feia gràcia, perquè César vivia prop de Mestalla i m’agradava pensar que jo podia ser una d’eixes gents del futbol que interrompien la meditació. Aquestes gents del futbol, aquestes multituds rojigualdes de hui són una altra cosa i em porten de sobte a identificar-me amb la veu enunciadora. “No hemos sabido calibrar el aire. / No. Se nos ha escapado. / Se nos ha ido todo, / el oro de las manos. // Y nos decimos: / ¿Por qué no me detuve / y no me quedé quieto / en el camino, en medio de las vallas?” I un poc després: “Que no era hacer, bullir, ni masticar, / para estar saciados, lo que urgía, / sino esta paz de estarse quietos, / de dejarse empujar, lentos, absortos, / reasumidos en la gelatina / del cuerpo…”.
I això és l’única cosa que desitge hui, mentre escric estes línies. Davant la consciència d’haver perdut l’aire, que se’ns ha escapat, aquesta pau d’estar-se quiets, enmig de la maror, reconcentrat en la pròpia corporalitat sorda. Mantindre’s cap endins enmig del soroll. I esperar que escampe la maror rojigualda. I demà ja veurem. I pensarem. Si la lluita continua, si hi ha lluita, o si no, si, com deia César Vallejo, en una nit de desànim, potser un dijous de presagi i pluja, que s’ho mengen tot i acabem.
