Ximo Puig, gran supervivent de la política valenciana des dels temps de Joan Lerma, ha arribat fins ací per alguna raó: sap llegir les situacions i adaptar-se, sap fer el que calga; sembla que no estem ancorats a res, és el temps o l’oratge el que marca què hem de fer i dir. És a dir, pragmatisme, no idealisme, no ideologies, no principis…
És fort açò que acabem de dir, però sembla que és l’única realitat. Tot té una història, uns antecedents. Tot comença quan, en congressos, es desposseeixen els dirigents històrics dels socialistes espanyols (Rodolfo Llopis), i s’eleven nous personatges tan tèrbols com Guerra, Leguina, Ibarra, Bono (des del PSP), Barrionuevo, Corcuera (des del món laboral i sindical)…, de la mà de Felipe González, qui desterrarà el marxisme de les tesis del partit, iniciarà les privatitzacions de les empreses públiques, la reconversió industrial de tants plors a la ciutat de Sagunt, l’OTAN, el terrorisme d’Estat amb el GAL, un Pla d’Ocupació Juvenil que introduïa la precarietat laboral… coses que van provocar la primera Vaga General, 1985, contra un Govern en teoria d’esquerres, i després en seguirien tres vagues més, 1988, 92, 94.
O siga, els socialistes espanyols havien abraçat el neoliberalisme econòmic més rampant: privatitzacions, abaratiment de comiats laborals, anar suprimint drets laborals, retallant despesa pública, dependència, pensions… En definitiva, començaven a introduir els mecanismes de dreta per a solventar les diverses problemàtiques que anaven presentant-se o, en altres paraules, carregant sobre les esquenes dels estaments populars la solució de les crisis creades pel sistema neoliberal. Clar!, per a redistribuir riquesa, primer s’ha de crear, diria Felipe González. El que no quedava clar era el mètode o les formes. I, com tots sabem o hem sentit dir, ara no hi ha classe treballadora (workingclass), ara hi ha classe mitjana treballadora; ells, diuen, s’han obert a tota la societat, diuen ser la «casa gran».
Potser es caminava cap a una mena d’estat cloroformitzat, en què poguérem acabar tots creient i dient que allò públic és pecat, i allò privat és la gran solució (escoles, hospitals, externalitzacions de serveis…), però, miren!, a la Marina Alta no volen més medicina i atenció hospitalària privatitzada si pot ser pública, a Alacant no volen el castell del Benacantil en mans privades, les autopistes privades o el dipòsit de gas Castor (de Florentino Pérez) sota la mar al nord de Castelló han de ser rescabalats per l’erari públic…
S’entén i s’explica que aparegueren moviments ciutadans nous, com els dels indignats del 15 M, o els autodeterministes d’alguna comunitat autònoma. Si no hi ha solució a res, és a dir, si només n’hi ha una: la neoliberal…, per a què volem partits?, per a què volem un joc en què no s’hi juga perquè la partida ja està resolta d’avantmà?
Ara, si no s’ho creuen, l’última és abraçar sense ambages els postulats demagogs de la dreta: abaixar impostos!, tal com l’incombustible Ximo Puig ha proposat, i marca el camí al PSOE. L’argument és una fal·làcia: més diners a la butxaca de les famílies, mouran el mercat. I no, els impostos s’usen per escometre obres col·lectives, que de cap altra manera serien viables, i que permeten, precisament, la revitalització del teixit productiu i de les comunicacions. I resulta que en lloc de posar l’accent en fer el tercer carril per a l’autovia bypass d’Alacant, en lloc d’impulsar i millorar tot el Passeig costaner Alacant/Cala Cantalar, en lloc de la connexió l’Altet/Alacant, en lloc de reduir al màxim l’impacte de les inundacions de la Vega Baja/Baix Segura, en lloc de…, els polítics demagogs i maldestres ixen amb la cantinel·la fàcil d’abaixar impostos. I el poble ras i simple escoltant, com en els batejos antics on tiraven caramels i llepolies.
