He tingut una llarga conversa amb Vicent Monsonís, director de la pel·lícula La invasió dels bàrbars, per a què em conte com ha anat la difusió al nostre territori i com enfoca la seua estrena en castellà a la resta d’Espanya. És interessant que la gent conega els detalls del film més impactant de la temporada entre nosaltres. I, si no l’heu vist, encara sou a temps.
La pel·lícula es va estrenar el dia 7 de novembre passat en dos sales de cinema, els Lys de València i els Sucre de Vila-real. Una setmana més tard s’estrenaria als Cinemes Girona de Barcelona. Després dels avatars per poder dur a terme la seua realització, Monsonís es va vore obligat a fer un Verkami per a poder afrontar la seua distribució. Això, per cert, em va portar records molt concrets de quan l’editorial 3i4 m’havia d’editar el volum Viatge pel meu país (2012). L’editor d’aleshores, Eliseu T. Climent (el fill del fundador de l’editorial), em va parlar d’una molt nova iniciativa sorgida a la xarxa per a recaptar diners per a projectes com el nostre. Es deia Verkami. Jo hi era escèptic, però Climent va tindre raó. Vam ser un dels primers projectes acollits al nou sistema i, gràcies a això, es va poder editar el volum luxosament, amb les espectaculars fotos de Joan A. Vicent.
Ara la mateixa maniobra ha permés Vicent Monsonís ser present a les sales del nostre país. En realitat, cap distribuïdora comercial va voler distribuir la pel·lícula. Els motius per no voler fer-ho són variats, però es poden resumir en dos: “una pel·lícula en versió original en valencià no funcionarà en sales de cinema” i “el tema que tracta la pel·lícula (La memòria històrica) no interessa el públic” (sic).
L’exhibició cinematogràfica és un negoci privat. Les sales de cinema han de vendre entrades per sobreviure i això fa que tracten d’assegurar-se les pel·lícules que faran més públic. És a dir, volen projectar les grans produccions que han fet una despesa enorme en promoció i publicitat i que el públic espera impacient perquè els han creat la necessitat de vore-les. Les distribuïdores multinacionals (Disney, Warner, Paramount, Sony) però també les espanyoles (Planeta, Filmax, Avalon, Acontracorriente, Bteam, Wanda, Elástica…) fan inversions molt grans en promoció i publicitat per tal que la pel·lícula funcione bé la setmana de l’estrena. Perquè si la primera setmana no fa la taquilla que el cine esperava… l’exhibidor té altres 20 pel·lícules per estrenar, de mitjana, cada setmana.
Per això, poder col·locar la pel·lícula en una pantalla de cinema, per a les produccions independents, és ja una proesa. Si la pel·lícula és de baix pressupost, no té grans “estrelles” del cinema espanyol entre els protagonistes, prové de València, i està rodada en valencià… trobar pantalla no és una proesa, és un miracle. Per això la trajectòria de La invasió dels bàrbars ha trencat motles en el tema de la distribució cinematogràfica, i acabarà per convertir-se en un cas d’estudi.
El resultat ha estat molt esperançador, de moment, m’explica Monsonís. I afegeix: “La nostra intenció era que el públic recomanara la pel·lícula i ens ajudara a promocionar-la amb el boca-orella. Teníem el repte de superar aquella primera setmana d’estrena i arribar, almenys, a la segona. Doncs bé, en els cinemes on vàrem estrenar hem arribat a estar tretze setmanes en cartell. I molts dels cinemes que ens havien rebutjat la pel·lícula en el seu moment, per desconeguda, ens l’estan demanant ara per projectar-la. Només al País Valencià i Catalunya hem aconseguit arribar als 30.000 espectadors en sales de cinema. Hem fet més de trenta sessions matinals per a estudiants i el ministeri de Memòria Democràtica i la Diputació de València ens han demanat l’elaboració de sengles quaderns didàctics sobre els continguts de la pel·lícula per fer-la servir com a material d’estudi per a estudiants de batxillerat”.
La reacció del públic, en efecte, ha sigut aclaparadora. Segons els informes que publica el Ministeri de Cultura setmanalment, La invasió dels bàrbars ha estat entre les 10 pel·lícules més vistes del cinema espanyol en les darreres setmanes, amb només 6 o 7 còpies en pantalla, segons la setmana.
Monso està exultant: “Hem passat de 1.000 seguidors en xarxes socials al mes de novembre, a més de 40.000 en febrer. En contra del que ens deien totes les distribuïdores, la pel·lícula agrada al públic, que la recomana activament, tot i estar rodada en valencià i tractar el tema ‘polèmic’ de la memòria històrica”.
Per a una pel·lícula petita, aquest resultat ja es pot considerar un èxit. Però ara ja es pensa en la seua estrena a la resta de l’Estat. No podrà competir en inversió publicitària i promocional amb els grans títols, però sí en interés i qualitat. Pel que fa a la indústria del cinema espanyol, sembla que té els mateixos prejudicis que hi han mostrat algunes distribuïdores. La pel·lícula ja és la segona pel·lícula en valencià/català al País Valencià més vista en sales de cinema (només per darrere de Dripping, el film amb què va debutar Monsonís, que va fer 35.000 espectadors) i va camí de convertir-se en la primera. Com ja va passar amb Dripping, però, la indústria actua com si la pel·lícula no existira. No va trobar espai en cap dels festivals importants del cinema espanyol (Màlaga, Valladolid, Sant Sebastià), no va tindre cap nominació als premis de l’audiovisual valencià (per als quals van ser seleccionades pel·lícules amb producció majoritària de Madrid i Barcelona, amb talent i protagonistes forasters i, per descomptat, en llengua castellana), no ha obtingut cap candidatura als Goya ni als Gaudí, i les publicacions especialitzades del sector no han parlat d’ella encara…
Sembla que el que no es produeix a Madrid, o des de Madrid (i potser en menor mida des de Barcelona) no existeix. “Potser La invasió dels bàrbars –reflexiona Monsonís- ha transgredit els dogmes d’allò que no es podia fer en producció i distribució de cinema. Potser ens hem atrevit a demostrar que, al contrari del que pensen, els valencians tenim el talent i la capacitat per a fer pel·lícules que poden competir al mateix nivell que qualsevol altre film espanyol, europeu o nord-americà”.
Ara vindrà la conquesta de Madrid. Costarà trobar les sales. Costarà que els mitjans se’n facen ressò. I costarà molt que el públic òmpliga les sales. Però estarem ací per a contar-ho. Endavant la invasió!
