El pròxim 6 de novembre tindrà lloc a València l’estrena mundial de la pel·lícula valenciana més esperada de la temporada, La invasió dels bàrbars. Conta la història d’Esperança, una jove conservadora valenciana que és interrogada per la desaparició d’un quadre. El llenç en qüestió, La invasió dels bàrbars o els huns acostant-se a Roma, obra d’Ulpiano Checa, va desaparéixer després de la guerra, però un coronel de l’exèrcit franquista el desitja fervorosament. La conservadora és brutalment interrogada, amb les conseqüències que es poden presumir. Huitanta anys després, la seua neta en buscarà les restes en un municipi l’alcalde del qual no comparteix en absolut la pulsió ètica de la recerca de la memòria històrica.
Per raons d’atzar o de necessitat, he participat activament en la gestació d’aquesta pel·lícula, ja des que era només un guió (adaptat del text teatral de Chema Cardeña). El director del film, Vicent Monsonís, hi ha fet el seu do de pit, i el projecte ha anat creixent fins convertir-se en el producte que ara es podrà contemplar finalment a les pantalles dels cinemes.
La meua participació hi inclou fins i tot un xicotet paper com a extra (el meu fill també en té un altre, a més de formar part de l’equip d’art). Recorde vivament la sessió de rodatge –intensa i magnífica- del que possiblement és la part més reeixida de l’obra: la recepció de les autoritats de la València franquista a membres de l’exèrcit nazi, decisiu en la victòria dels colpistes en 1939.
Figurava que aquesta recepció va tindre lloc a l’Ateneu del Cap i Casal, però per les raons imaginables es va haver de rodar en el de Sueca. El 10 de febrer del 2024 ens vam congregar en les seues immediacions un grapat d’actors improvisats que vam ser maquillats i vestits ipso facto al Consell Agrari local. La gernació incloïa el personal de la Filharmònica de Borriana quasi al complet, que hi interpretava una nova versió simfònica de Amparito Roca, el celebèrrim pasdoble de Jaume Teixidor Dalmau de què en 2025 hem commemorat el centenari.
Mentre esperàvem el nostre torn, ens vam congregar tots els extres, caracteritzats com a soldats nazis o feixistes o com a burgesos pronazis, a la Casa del Poble, també propera a l’Ateneu suecà. El PSOE l’havia cedida amablement a la troupe. Al local penjaven uns retrats dels provectes i insignes Karl Marx i Pablo Iglesias. Aquests prohoms s’haurien quedat aterrats si hagueren vist passejar-se al seu voltant tot aquell devessall de facciosos amb les seues escarapel·les i el seu abillament militar…
Espere que el film siga un èxit de públic. Vicent Monsonís té molt de rodatge a l’esquena, des d’aquell Dripping inaugural que va rodar al solar abandonat de l’edifici d’El siglo Valenciano. Qui podia dir-li a Monso que anys després, Eliseu Climent li preguntaria pels amos dels antics magatzems, i li contaria el seu interés a crear un gran centre cultural al cor de la ciutat de València…
Personalment, jo no haguera fet tan explícit el missatge polític i ideològic en La invasió dels bàrbars. En qualsevol text artístic, la subtilitat i fins i tot l’ambigüitat dona peu al lector/espectador a completar la literalitat de l’obra i això el dota de major valor estètic. Però Monso té els seus propis criteris i ha actuat com ha cregut convenient, amb bona lògica.
Ara que l’anomenada memòria històrica té grans i aferrissats enemics, és oportú recordar que quan s’excava una tomba per poder soterrar dignament un represaliat no es busca mai una revenja sinó un acte de pietat. No conec cap hereu d’un afusellat en una fossa comuna que busque venjança. La gran majoria només volen poder tancar una ferida. Que hi haja gent que no entenga això em subleva i encara m’admira, supose que per la meua ingenuïtat.
Aneu a vore La invasió dels bàrbars. És l’esforç de moltíssima gent i té unes intencions nobles. Contra els qui volen tancar i segellar el que va passar a partir de 1939, la memòria és un requisit moral universal, perenne i indefugible.
