Mirant amb ulleres d’historiador, m’atreviria a dir que el regnat d’Elisabet II ha estat un autèntic desastre. El 1952 va heretar l’imperi més gran que hi ha hagut mai sobre la terra –bé, ja no tan gran, que l’Índia, la joia de la corona, ja s’havia independitzat cinc anys abans- i set dècades després ha llegat una colònia estatunidenca amb una capacitat de decisió molt disminuïda, una influència global en declivi i noves pèrdues territorials sobre la taula, començant per Escòcia i el Nord d’Irlanda. I això comptant només l’estricte Regne Unit. Carles III ha d’esdevenir cap d’Estat de quinze països, una xifra en descens. Per exemple, Barbados va proclamar-se república l’any passat i altres, com el Canadà o Austràlia, estan debatent si seguir les mateixes passes.
A més, els 70 anys de regnat isabelí han estat marcats per sagnants guerres colonials, com les de Kenya, Malàisia, Xipre, el Iemen o Irlanda del Nord, així com altres neocolonials, com les invasions d’Iraq i Afganistan o els bombardeigs de Iugoslàvia i Líbia, ja com a simples forces auxiliars dels EUA. Conflictes on, en gran mesura, les tropes britàniques van ser responsables de massacres de civils i crims de guerra.
El que sí que deixa Elisabet II és una gran fortuna calculada en 450 milions d’euros –càlculs complicats en aquests casos, ja que patrimoni privat i públic es barregen. Una riquesa forjada en els beneficis del tràfic d’esclaus i el saqueig colonial. Fins i tot els diamants de les famoses «joies de la Corona» foren robats a Sud-àfrica i l’Índia. De fet, en aquest segon país van robar tant que la mateixa paraula anglesa «loot» –saqueig, botí- és un furt de la paraula en hindi que significa «robar».
Totes aquestes informacions a dures penes apareixeran als grans mitjans de comunicació, encara que sí que ho faran a les xarxes socials i mitjans alternatius. Però en els estranys casos que els apologetes de la monarquia es veuen obligats a justificar-se, l’argument és que Elisabet II era una monarca constitucional, sense poder executiu real i només era una figura simbòlica, per tant innocent dels crims que hagueren pogut cometre els diferents governs.
Cal reconèixer que aquest raonament té el seu punt, però llavors provoca una nova pregunta: si la monarca britànica no té cap poder polític real, per què és un «moment històric» el canvi d’una reina per un altre? Quin canvi hi ha entre un regnat i un altre? Quines són les fites d’Elisabet com a cap d’Estat a banda d’haver estat molt longeva? Perquè si no se li pot atribuir cap dels fracassos imperials, tampoc se li pot atribuir cap dels èxits.
El problema, doncs, no és tant que els mitjans callen davant l’historial militarista colonial britànic, sinó que ens pretenguen vendre com una notícia d’impacte polític el que no deixa de ser un mer decorat simbòlic sense cap incidència en la vida de la gent. Per això, quan a un comentarista televisiu espanyol li pregunten quines diferències podem esperar entre el regnat d’Elisabet i el de Carles, aquest responga que el segon «serà més curt». I és que, segons asseguren els defensors de la monarquia constitucional, no n’hi pot haver cap altre. Pot haver-hi diferències entre un govern democràtic més progressista, conservador, nacionalista o revolucionari, però no pot –o no hauria de poder haver- cap diferència entre un regnat o un altre.
Així doncs, tota la xerrameca mediàtica que estem patint des de l’anunci de la defunció fins a la coronació de Carles, passant pel soterrar i altres protocols, no són més que distraccions folklòriques a l’estil de les que basteixen les revistes del cor. I és també un bon exemple del paper actual dels mitjans de comunicació. O és això, o tot el que ens han explicat de la monarquia constitucional és mentida, i llavors, el tema és un altre.
