La millor forma de mantindre l’ordre establert és que col·lectivament assumim que amb esforç qualsevol persona pot arribar on vulga. De fet, acceptem que és just que cadascú arribe fins a on per mèrits propis siga capaç d’arribar. Dit això, finalment, assumim que, perquè som persones solidàries, existisca una xarxa pública de cures mínima per a cobrir les necessitats bàsiques de la ciutadania. Però, realment cadascú té allò que es mereix? O l’atzar i el posicionament socioeconòmic de la nostra família condiciona, independentment d’allò que fem, el nostre present i futur?
En primer lloc, encara que semble molt obvi, la principal causa de desigualtat, és a dir, el naixement és pur atzar. Sí, podríem haver nascut en un país en guerra o en un segle amb la mortalitat infantil molt alta. Ràpidament, en llegir això, ens salta el sentiment de culpa que tapem amb allò de… «No ho hem triat», vaja… que és fruit de l’atzar. Ara, imaginem que naixem tots el mateix any en el mateix país… tampoc seria cert que cadascú arriba al lloc que li és just.
El nobel d’Economia, Joseph Stiglitz, denuncia que el 90% dels i les xiquetes que naixen en una família empobrida moriran com a persones empobrides facen el que facen. Però, també, el 90% dels i les xiquetes riques per molt inútils, incapaces i mantes que siguen… moriran com a persones riques. El naixement, el bressol, el cognom, el company de pupitre i l’adreça ens marquen de per vida. La realitat de viure a un barri o altre altera la nostra esperança de vida fins a deu anys, és a dir, nàixer en un barri empobrit precipita la nostra mort una dècada. També, condiciona, fins al 28% en la desigualtat d’origen el nivell educatiu formal de les persones progenitores. En resum, vivim en un país on la principal font de la riquesa és l’herència immobiliària. Particularment, en el cas de les famílies de classe mitjana-alta fins a un 95%! Dit, d’altra forma, la meritocràcia i la cultura de l’esforç és absolutament mentida.
Segurament, hi ha casos de persones, Balzac els imputaria algun delicte, que han aconseguit fer fortuna sense disposar d’una herència familiar ni les millors condicions socioeconòmiques i culturals. Una anècdota, en tot cas. De fet, la New Economic Foundation en 2009 va concloure que no existeix cap relació entre la importància i utilitat social d’un treball i la seua remuneració. Bé, crec que ho hem vist durant la pandèmia amb els nostres propis ulls. La major part de les professions millor remunerades han pogut aturar-se mentre que aquelles pitjor pagades han hagut de seguir al peu del canó.
Molta gent, part d’això explica les mesures pal·liatives i inoperatives del decret anticrisi del govern d’Espanya, reconeix la desigualtat d’origen, però creu que es pot resoldre amb mesures a posteriori. La famosa i tramposa igualtat d’oportunitats. Certament, és just reconéixer que tenim un estat de benestar, en construcció, que aporta seguretat a gran part de la població. Ara bé, de forma insuficient i amb certes sorpreses per a l’imaginari col·lectiu.
La primera sorpresa per a molta gent és que els rics paguen menys impostos (sense analitzar l’evasió fiscal) que les famílies treballadores. Tres quartes parts de la recaptació fiscal procedeix dels salaris i el consum habitual de les famílies mentre que es paga molt poc per les rendes del capital i l’acumulació de patrimoni immobiliari. De fet, les famílies empobrides paguen més impostos (28%) que les famílies de classes mitjanes-altes (27%).
Segurament, hi ha qui pense… que no és exactament així perquè les famílies empobrides perceben més ajudes públiques. Doncs, tampoc. Sorpresa! La realitat és que el 20% de les famílies riques percep un 30% d’ajudes públiques mentre que el 20% de les famílies més empobrides només un 12%.El clàssic discurs contra els paràsits socials és rotundament fals. Exactament, igual que ocorre amb els discursos contra el món del cine i les arts escèniques, el tercer sector d’acció social i les ONGDs, i els diferents sectors econòmics assimilats a la progressia. La realitat és que qui més diners públics percep és la indústria militar, automobilística, energètica, les grans constructores i la banca privada… vaja tot gent d’ordre.
La meritocràcia, la cultura de l’esforç i la igualtat d’oportunitats com a mecanismes de control social que cal desterrar. Per això, cal desempolsar-se les vergonyes i culpes, assumir que en l’economia actual tot està subvencionat amb diners públics i que allò que ens diferencia és en qui ho destinem; podem continuant fent-ho, com fins ara, a les classes altes i les multinacionals o capgirar-ho per a protegir a les classes populars i l’economia social.
En resum, deixem-nos d’innocentades cruels i paranys, i apostem obertament per la renda bàsica universal, l’herència per a totes, fixar salaris màxims, abaixar el preu del lloguer, l’energia i la cistella de la compra, ampliar els parcs d’habitatge públic, millorar els serveis públics, reduir la jornada laboral, anticipar l’edat de jubilació, apujar els impostos a les rendes del capital i invertir més en cultura, entitats socials i cooperatives energètiques. Subvencionem el món que volem i deixem de subvencionar aquest món cruel, injust i contaminant.
