Hi vaig caure de quatre grapes, innocent de mi. I això que durant tota la infantesa i bona part de l’adolescència era un fervent practicant de les bromes que se solien gastar tal dia com ahir, les llufes a l’esquena de l’incaut, les bombes fètides, les telefonades enganyoses, les mentides creïbles, que això és una innocentada. No debades teníem a casa una consumada especialista en aquest joc de les boles monumentals sense efectes secundaris, inspirades per l’humor –el bon humor– del personal, que descarrega així potser els cúmuls de cínica beatitud que s’apleguen en el cel per Nadal. Hi vaig caure, dic, de quatre grapes. Era tan golosa la mentida! Que Andorra havia declarat el català-valencià idioma oficial del país, que com a conseqüència d’aquesta declaració el president de Lo Rat Penat havia començat una vaga de fam indefinida, que Barrera havia convocat roda de premsa a la Plaça de Bous, que Mazón prohibiria que els valencians anàssem a esquiar a les instal·lacions andorranes. Aquests trapelles de la redacció del Diari La Veu del País Valencià, galifardeus de mena, m’havien disparat en el costat més feble, i la temptació fou irresistible. Havent pres la innocentada per notícia vertadera, vaig començar a estirar del fil. Que si els susdits polítics havien de sumar-se a la vaga de fam, a la qual s’havien d’afegir també, entre més esforçats patriotes de la unitat d’Espanya, María José Català i José Antonio Rovira, i que no havien d’abandonar-la fins que el Govern d’Andorra no demanés públicament i solemne perdó pel mal infligit. I així vaig escriure la columna «Vaga de fam o cortina de fum?» que, alertat per l’amic Sebastià Carratalà, em veig obligat a substituir a correcuita per aquesta altra que ara esteu llegint.
En el meu descàrrec hi ha no només la perícia amb què els enjogassats periodistes havien tramat la seua innocentada, responent a una tradició inveterada de la premsa, inclosa la considerada més seriosa i professional, sinó sobretot la sensació –que supose compartida per molts compatriotes– que el País Valencià viu efectivament instal·lat en una mena d’innocentada col·lectiva permanent. Que la realitat sembla sovint tan ridícula, tan absurda, tan estrafolària, tan marxiana, que supera amb escreix la més pura ficció. De manera que a aquest innocent que ahir va caure de quatre grapes en la innocentada, ¿com podia resultar-li increïble una vaga de fam que podia ser l’enèsima cortina de fum amb què els sàtrapes del poder amagaven les vergonyes de la penosa política que ens apliquen de la manera més cruel? Perquè al costat de la falsa notícia andorrana, hi havia la bona, la tristament verídica i inspirada en la trampa i la guerra contra el valencià: José Antonio Rovira anunciava deixar en mans de les famílies l’elecció de l’idioma d’ensenyament. Contra cada avanç social, contra els drets lingüístics dels valencianoparlants (o valencianocallats, fórmula que comença a popularitzar-se com a exemple d’amarga autoironia), sempre invoquen el nom de la llibertat! Llibertat per collar-nos una miqueta més. Si a Madrid s’organitzaven vigílies i pregàries contra l’amnistia i la dreta més engominada cridava a la sublevació contra el govern il·legítim i traïdor de Sánchez, si un escriptor tan afalagat i premiat com Javier Cercas es declarava insubmís pels mateixos motius, si el món ja era un món al revés de dretes que cridaven a les barricades i d’esquerres confuses i acomplexades que amagaven el cap sota l’ala, si el cadàver de Franco encara guanyava tantes batalles després de reenterrat i el nacionalcatolicisme amenaça de tornar a ser assignatura obligatòria en nom de la llibertat, ¿per què no creure en una vaga de fam, una roda de premsa i una increïble prohibició de pujar a esquiar a Andorra? Si la vocació de la dreta governant és convertir el país en la platja amb gran port de Madrid i satèl·lit etern del Gran Germà del Centre Absolut, quantes innocentades més ens esperen? En fi, que tingueu un passable 2024 sense teranyines als ulls ni llufes a l’esquena i que entre tots puguem desvelar les grans mentides que amenacen el país per molt que de tant en tant siguem víctimes d’una frugal innocentada.
