Què és la felicitat i per què és tan important a hores d’ara? Tothom coneix el mot i molts la busquen, ansiosos, com si fora la panacea, el nou daurat, el gran objectiu, per damunt de la justícia, la llibertat, la igualtat o els altres grans objectius de la modernitat, parcialment abandonats, per inassolibles o pel patiment que generaren els projectes que parlaren en nom d’aquestes grans i belles paraules. Ja sabeu, el somni de la raó produeix monstres.
Després d’aquests fracassos, les prioritats haurien canviat i haurien donat pas a un altre tipus d’esperances, com ara la felicitat, que potser seria un propòsit més a l’abast si més no a Occident, amb uns alts estàndards de riquesa, esperança de vida i educació generalitzada. D’altra banda, respondria més a una meta de caràcter individual que no col·lectiva. Acostumem a parlar de felicitat grupal? Amb societats tan diverses i amb idees hegemòniques (i falses) de meritocràcia, cadascú estaria on li toca estar en l’escala social, la gran majoria procura per la seua felicitat, desentenent-se, en general, de la resta. I creuen que ho tenen a tocar, que depén d’ells. Els coachers i l’autoajuda ha fet molt de mal.
Els sociòlegs i la resta de “científics socials”, després de moltes dècades, centúries, observant les condicions materials de l’existència, ja fa algun temps que es preocupen pels sentiments, per les percepcions, per les idees, per la cultura, etc. I, és clar, també s’han interessat per la felicitat. N’hi ha una definició, de ben senzilla i operativa, per a investigar-la. Seria l’equació entre les expectatives i la realitat. O, dit d’una altra manera, la gent seria feliç amb un (cert) assoliment de les expectatives i infeliç davant de la dissonància. Per posar-ne un exemple, després d’una llarguíssima postguerra, amb poc de pa i molt terror, el desenvolupisme de la dècada dels seixanta generà una classe mitjana amb frigorífic, sis-cents (o huit-cents cinquanta) i fins i tot apartament o caseta com a segona residència. Aquesta nova classe social, comptat i debatut, se sentí satisfeta, tal vegada feliç, ja que experimentaren una mobilitat ascendent, la qual cosa afavorí que Francisco Franco morira al llit. Fou bona part del dit franquisme sociològic (caldria anomenar-lo social, però).
Si prenem per certa aquesta correlació entre expectatives i aconseguiments, i tenint en compte l’avanç tecnològic, podríem concloure precipitadament que cada generació seria més feliç que l’anterior. Tanmateix, passaríem per alt que les expectatives també són una “construcció social”. En les societats preindustrials la gent, en general, en tenia poques, sobreviure i menjar, bàsicament. En les posteriors ens hem fet bastant més exigents. I potser el segle XXI és el de l’exigència, el de les altes demandes globals.
Què passa amb el capitalisme actual? Per fer un traç ràpid i esquemàtic, és un sistema que promet molt (consum, sobretot) i n’ofereix molt menys. Això genera frustració. No sostinc que el malestar actual provinga exclusivament d’insatisfaccions no materials. De fet, no tinc cap dubte que al Regne d’Espanya la pèrdua de poder adquisitiu i les dificultats per a accedir al dret constitucional a un habitatge digne estan en la base del malestar. Però n’hi ha més.
S’acaba de publicar una recerca a partir d’una enquesta, Global Minds, feta en quaranta-quatre Estats durant el període 2020-2025, en què conclouen que el benestar subjectiu ha canviat de manera dràstica a causa del deteriorament de la salut mental dels joves, tant en termes absoluts com en relació amb les persones més grans. Si prèviament la felicitat disminuïa durant l’edat adulta, per a rebotar més tard, ara trobem una infelicitat juvenil molt significativa i superior entre la gent de vint i trenta anys que en la que es troba en la quarantena o cinquantena. La dita crisi dels quaranta arribaria molt més prompte.
Així mateix, d’acord amb el ressò que es feia La Vanguardia arran de la notícia, la Societat Espanyola de Metges Generals i de Família (SEMG) ofereix dades molt preocupants: a Espanya el 2024, més del 60% dels joves han experimentat símptomes de depressió; el 55% han pensat en el suïcidi; el 43% dels qui no arriben a vint-i-quatre anys tenen problemes per dormir amb freqüència; més d’una quarta part de menys de vint-i-nou anys se senten sols…
Tot plegat per què? Com la resta de problemes socials les claus no són senzilles, ja que responen a moltes causes alhora, però, com a hipòtesi, caldria pensar en una combinació d’altíssimes exigències en la joventut acompanyades de (lògiques) altes frustracions i, així mateix, d’una baixa tolerància als desenganys producte d’una socialització, familiar i escolar, però no només, basada en projectes pedagògics que trobe que és urgent qüestionar.
Igual només soc un boomer que no en tinc ni idea o igual també hi ha una certa moda en l’ús de psicòlegs i ansiolítics o antidepressius, però les dades indiquen que estem davant d’una anomalia a la qual cal prestar atenció. Tal vegada factors com ara la crisi de 2008, profunda, o la pandèmia de la COVID-19 hi ha influït (i més, és clar, als més vulnerables) i potser la salut mental dels joves repuntarà, però no m’ho sembla. No és fàcil ser alhora bon estudiant, bon treballador, bon amic, bon amant, bon fill i, a més a més, responsable, divertit, viatger, comptar amb un bon cos i un llarg etcètera. I afegiria que les xarxes virtuals, amb la sobreexposició que comporten i uns altres factors, no ajuden tampoc a la salut mental.
Davant de tantes pressions, i davant de tan poca preparació per a tantes pressions, és comprensible l’ansietat i la depressió, generalitzades. No soc metge i no sé si estem davant d’una pandèmia d’infelicitat. Però les fórmules grapejades, de l’estil “és que els joves de hui en dia no aguanten res”, no duen enlloc. Hauríem de pensar què està passant i com abordar-ho. I els hauríem de donar veu. I esperança, sense mentir-los. Ens hi juguem molt. No només els joves.
