Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Són les set del matí, baixes corrent de casa per arribar al tren a hora. Arribes a l’estació, el tren ve en retard. Mentre l’esperes, agafes el telèfon i acabes d’escriure l’informe que has d’entregar aquesta vesprada. Fas doblement tard, al tren i a l’entrega. Puges al tren, va prou ple, de totes les persones que hi ha, només dos no miren el telèfon. Tothom fa cara d’haver-se fet dos cafés i tindre molta pressa. Potser fan tard, com tu.
De camí contestes les desenes de whatsapps que anit ja no vas tindre ganes de contestar. Estaves esgotada. Deixes l’informe per quan arribes al treball, necessites alguna dada que guardes a l’oficina. Recordes que avui acabaràs molt tard, volies anar a comprar a la botiga de la plaça de l’Ajuntament el formatge blanquet que fan al teu poble, a més d’omplir la nevera. Ja fa setmana i mitja que no has tingut temps d’anar a comprar les quatre coses que necessites per al teu dia a dia. Bé, ja se t’ocorrerà alguna cosa, com cada dia.
De camí a l’oficina els carrers van plens de gent. Persones desconegudes, la majoria van amb el cap baix, algunes miren el telèfon, tots van de pressa, tots fan tard. Pocs somriuen. Ja has arribat. Comentes amb un dels teus companys que no saps com t’ho faràs per sopar avui si no vas al bar, a la nevera només tens un cartró de llet i sis safanòries arrupides. «No patisques -et diu-, al súper de baix hi ha una barbaritat de productes per escalfar al microones que no estan malament, i per quatre eurets tens el sopar apanyat». Potser optes per baixar quan arribes, a les vuit i mitja ja no estan obertes les botigues del poble.
Acabes la jornada i baixes al súper a comprar. A la carnisseria hi ha cua. Pegues una volta. Veus tres neveres immenses amb un món de productes diferents. Tots envasats, tots fàcils de clavar a la cistella i, sobretot, sense fer cua. Agafes un pollastre preparat i un parell de coses més. Penses que demà tindràs temps per comprar al poble. Arribes a casa, obris la caixa on va el pollastre i el traus. Seguidament, li fas una llegida a l’envàs, per veure com l’has de preparar. Dues opcions, 20 minuts al forn sense aquell plàstic fastigós que el recobreix o 10 minuts al microones amb plàstic inclòs. Mires el rellotge, són les 21.15 h. Mires el pollastre i, sense dubte, l’opció que decideixes és la que menys temps et lleva.
I ara diràs, no serà tan difícil quan hi ha milers d’opcions per tirar endavant, quantes facilitats tinguem! Ens han fet creure que el capitalisme ha nascut per a fer-nos més fàcil la vida, però a costa de què?, de qui?
Abans de res, val a dir que s’està desvinculant del mercat a tot el sector tradicional. Però de qui és la culpa? Pose al microones el pollastre. Ai la culpa!, com si fora necessari trobar sempre culpables. La ràbia em remou les entranyes mentre mire el pollastre girant dins el microones. Jo no tinc culpa de res, només faltaria.
Vull recordar en quin moment vaig pujar al carro sense haca d’aquesta velocitat infructuosa que ens fa no poder parar-nos a fer la contarella amb la carnissera o Miquel el de la fruita. I el pollastre continua amb el seu moviment compassat dins el microones.
De sobte, me n’adone que aquests 10 minuts són els únics en què he parat a «reflexionar» en tot el dia. Ja veus!, i estic sola. Volia haver-me fet un café amb la meua companya i ni això que he pogut.
Mentre observe la dansa del pollastre em pare a pensar el preu que he pagat, vora 3 euros per un plat de pollastre, caríssim si pense en la qualitat dels pollastres de la polleria del poble. Hauré de vessar un plàstic fastigós (després de rentar-lo). He perdut 20 minuts comprant al súper, que amb els deu de microones faran mitja hora.
I allà, dempeus a la cuina me n’adone que no tinc temps perquè li l’he venut als qui ens governen, al capital. Treballem més hores i amb menys rendiment. Ens torbem amb les xarxes socials per a sentir-nos menys aïllats. Comprem a grans superfícies productes que no sempre tenen la qualitat que caldria. Ens llavem la consciència cooperant amb associacions que vetllen pel medi ambient o per la gent expulsada del sistema. I mentre entrem en aquesta espiral, que no deixa de girar -com el pollastre dins el microones- el productor de carn, d’hortalisses o de teixit es veu obligat a tirar la tovallola.
Sona la campaneta del forn i em sorprenc a mi mateix dient «la culpa no es meua, però sí la solució!». Que ells vulguen comprar el meu temps no vol dir que jo els el venga. Agafe l’agenda i faig una creu en el divendres de vesprada. A la capçalera pose en majúscules «PER A MI».
El pollastre està infame, per més que li hagen afegit potenciador del sabor. Telefone una amiga i li dic si m’acompanya a pegar un mosset a la tasca de costum. Carxofes a la planxa, braves i figatells. No hi ha pollastre envasat que puga substituir açò, ni xarxa social que suplante la complicitat d’una amistat real, no virtual.
A mi em diran a qui li he de vendre el meu temps. No saben que soc de Barxeta, aquests del capital!
