Que el difunt Manuel Fraga et passe per davant és ben significatiu. I hauria de ser preocupant. Doncs això és precisament el que ocorre amb una de les qüestions que més retrata la política lingüística del Govern «valencianista i de progrés»: la no exigència de la competència lingüística en valencià per a accedir a la funció pública (allò que sovint es coneix com a «requisit lingüístic»).
Aquest Govern ha deixat passar vuit anys i encara no ha aprovat una norma triplement decisiva per a respectar-nos com a ciutadans que usem la nostra llengua oficial, per a aconseguir unes administracions capaces de funcionar en valencià i per a prestigiar-lo atorgant-li un paper rellevant en el mercat de treball. I, a més, ha tingut la barra de voler fer-nos creure que era una qüestió complicadíssima, que necessitava anys i panys per a concretar-se, quan, de fet, molts altres territoris ja fa dècades que la tenen ben fixada i amb uns nivells de competència perfectament definits. A Catalunya, per exemple, s’aplica des dels anys vuitanta. Però, atenció!, com hem dit, també a Galícia amb Manuel Fraga des del 1992.
La inoperància és encara més sagnant si pensem que al principi de la primera legislatura del Botànic, el 2016, el Govern tenia el millor escenari possible per a implantar la competència lingüística: un acord favorable de les principals forces sindicals. Al desembre de 2016, CCOO, Intersindical Valenciana i UGT signaven un acord que, entre més coses, demanava que en les administracions valencianes “s’ha de garantir la competència lingüística detotes les persones que hi treballen” (remarqueu totes les persones) i que només «Excepcionalment, en l’àmbit sanitari i de la salut, […] si hi ha necessitat de personal i aquest no disposa de la competència lingüística acreditada, l’òrgan corresponent en matèria de personal […] podrà proveir els esmentats llocs de treball amb caràcter no definitiu […]».
Diu molt del caràcter «valencianista i de progrés» que un govern que així es qualifica no aprofités aquella oportunitat i que, amb un retard de dues legislatures, encara vaja molt per darrere del que proposaven els representants dels treballadors. Perquè no és ja que renuncia a garantir la competència lingüística de tot el personal de l’administració, sinó que ara vol eximir-ne automàticament el personal del sector de la sanitat, que podrà accedir a plaça fixa sense demostrar ni un borrall d’una de les llengües oficials, precisament la pròpia. I recordem que la sanitat és on més discriminacions lingüístiques patim els catalanoparlants.
Un govern que volgués garantir l’ús normal de la llengua pròpia i oficial no sols hauria implantat de seguida l’exigència general de la competència en valencià –com, si no, es pot garantir el dret d’usar-lo, si qualsevol funcionari pot dir-te que no t’entén? A més, hauria demanat que la competència no es demostre com un «extra», com un «afegit» diferent dels coneixements requerits per a la plaça, sinó en les mateixes proves de les oposicions: per a evidenciar que el candidat sap dur a terme les seues tasques en la llengua oficial que és valencià. És decisiva la diferència entre «tenir el títol de valencià» i «saber fer en valencià les tasques de la plaça».
Però no sols renuncia a aplicar tot això. Deixa passar quasi vuit anys, i ara, a pocs mesos del final de la segona legislatura, fa la gran operació de rebaixa de la rebaixa: pretén que la competència lingüística no es demostre ni tan sols amb proves oficials homologades, sinó amb unes certes notes de l’assignatura de Valencià en el batxillerat.
Salta a la vista –i a l’oïda!– que, ni de bon tros, tots els escolars que aproven el batxillerat, fins i tot amb bona nota, tenen un domini suficient del valencià. De fet, sabem del cert que molts dels qui tenen un 6 o un 7 en Valencià (notes que volen que atorguen un nivell B2 o C1) no saben expressar-s’hi amb una mínima fluïdesa ni correcció. Però encara suposant que el candidat tingués un nivell real i degudament avaluat de B2 o C1, això no implicaria un domini aplicable a la funció pública: els qui tenim aquests nivells en anglès o francès, podríem redactar amb correcció i adequació documents administratius en aquestes llengües? I, per cert, el Govern valencià ha fet cap estudi sobre la competència en valencià dels nostres escolars? Si és que sí, per què no ens n’ha donat les dades? Si no, d’on trau equivalències inexplicades com que un 7 equival a un C1?
El Govern ni fa cas ni aprofita els acords de les principals forces sindicals, però tampoc d’allò que, contra aquestes «homologacions» exprés, li han manifestat entitats tan diverses i qualificades com les universitats públiques valencianes, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el sindicat majoritari en l’ensenyament (STEPV), Escola Valenciana o El Tempir. És difícil suscitar més unanimitat en contra!
En una situació sociolingüística com la nostra una mesura així és, senzillament, suïcida. L’accés a la funció pública no serà un incentiu per a ser competent en valencià, sinó per a arraconar-lo més com a pur requisit burocràtic. No tindrà res a veure amb saber fer tasques de l’administració directament en valencià ni atendre com cal les persones que s’hi expressen. Tot continuarà igual, amb les administracions funcionant normalment en castellà i enviant alguns documents a traduir. Un exemple eloqüent d’això: el Govern «valencianista» ha publicat només en castellà l’esborrany de decret que regulava els nivells de coneixement de valencià per a cada categoria funcionarial.
Doncs aquests són els fets palpables i els missatges inequívocs d’aquest govern sobre la utilitat del valencià i la valencianització de l’administració. I, també, sobre el seu compromís valencianista i de progrés.
