Hi ha qui afirma des de fa mesos que ens trobem a les portes d’una tercera guerra mundial (amb tot i afortunadament encara no mereixedora de les preceptives majúscules) i hi ha qui, com el l’amic Vicent Partal, sosté que ja hi som de fet. Com sabem, l’anterior va començar en silenci, sense declaracions solemnes, amb la invasió de Polònia per l’exèrcit alemany i la resposta també silenciosa i poruga de les democràcies europees. En aquests i altres aspectes –la profunda crisi del capitalisme, amb l’ascens del feixisme i la incertesa generalitzada en assumpte de drets polítics i socials– la situació actual, efectivament, recorda molt el final dels anys trenta si no és que està repetint-los fil per randa. Amb els flancs nord i est d’Europa, Ucraïna i Gaza, assotats pel flagell de la devastació i la inhibició impotent de la Unió Europa, la mínima espurna pot provocar el gran foc. I aquesta espurna ha sobrevolat el cel de Polònia (una altra sinistra coincidència) en forma de drons russos que a la matinada d’aquest dimecres han estat abatuts per l’exèrcit polonès. Polònia ja ho ha denunciat a l’OTAN tot definint la violació del seu espai aeri com “una amenaça real per a la seguretat dels ciutadans” i advertint que un gran conflicte obert amb Rússia “és més a prop que mai des de la II Guerra Mundial”. Les comparacions, una vegada més, no són tan odioses com de vegades hom afirma. Amb els papers bescanviats, es repeteix aquella jugada. El relleu de l’Alemanya nazi i expansionista l’ha agafat en el front nord l’autòcrata Putin, ben ensinistrat pel KGB dels anys de plom fred, encantat de tenir enfront un pallasso (i que ens perdonen els pallassos autèntics) de les dimensions estrafolàries de Trump, mentre que al front de l’est, Israel, un altre producte de la II Guerra Mundial, principal representant d’un poble històricament massacrat, duu a cap el seu projecte d’extermini dels palestins en un remake cruel de la solució final nazi sense que ningú li haja parat els peus. Després de la destrucció metòdica de Gaza, després dels més de 65.000 morts i dels que moren cada dia, de milers i milers de ferits i d’una fam provocada pel bloqueig a tota ajuda humanitària, avui la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen –ahir ho va fer Pedro Sánchez–, proposa per primera vegada sancions contra Israel i la suspensió del tractat d’associació amb aquest estat. Sempre fem tard, encara que benvingudes respostes a l’alçada terrible de les circumstàncies. Però l’antic amic americà, que té com a portaveu el president borinot d’aquell país, té altres plans per a un futur sense palestins a Gaza i per això aplaudeix el genocidi: la construcció d’un immens ressort a la vora paradisíaca de la Mediterrània perquè els rics occidentals i també orientals, àrabs inclosos, hi puguen gaudir de tota mena de luxes. En això la guerra anunciada o ja en marxa no s’assemblaria a cap dels horrors de la segona perquè proclamar a bombo i platerets, en el peculiar estil de Trump, aquests projectes depassa de molt la imaginació de les ments més retorçudes i perverses. Potser al capdavall sempre ha estat així i la guerra no siga més que la continuació del negoci per mitjans infinitament més cruents. Gràcies, Mr Trump. Però quan hagen retirat els milions de tones de les runes de Gaza i endreçat el nou edèn encara els quedarà un material més feixuc i resistent que els farà la vida impossible: la memòria del poble els perseguirà sempre.
L’equilibri inestable de la mútua amenaça atòmica dels anys de la Guerra Freda i els dos blocs enfrontats, que al cap i a la fi presentaven dos models diferenciats de societat, va desaparèixer amb la dissolució de la Unió Soviètica. Ens pensàvem que podíem transitar a partir de llavors un camí més planer, de pau i col·laboració multilateral, però en canvi el que ha vingut després és molt pitjor. Els europeus ens trobem enmig de dos imperis: l’un, l’americà, defensant amb ungles i dents i una sobreactuació ridícula la seua hegemonia en franca davallada. L’altre, el rus, animat pel que considera (no sense raó) una societat envellida i decadent, l’europea, que si encara conserva els valors democràtics és de pura inèrcia, dèbil i incapaç d’aturar les seues ànsies expansionistes. I al darrere la Xina, no menys imperial amb els seus mateixos ciutadans i nacions, fregant-se les mans i amb la botella de xampany posada a refrescar per quan brindarà pel nou domini asiàtic que ella ha de liderar. Dos capitalismes ferotges enfrontats just quan el planeta ateny els límits de la seua resistència. I la immensa majoria de la població mundial contenint l’alè perquè les guerres més o menys locals no vagen expandint-se en el gran incendi d’una tercera guerra global, no declarada, però ja en marxa: la voracitat d’un sistema que no repararà en mitjans per enviar-nos a tots plegats a la merda. La resistència ha deixat de ser una consigna per esdevenir una qüestió de vida o mort.
