Octubre ha vingut sanguinari a Israel. El brutal atac de Hamàs contra població civil indefensa ha propiciat una nova guerra, ara amb l’exèrcit israelià disposat a arrasar Gaza a sang i foc. Tot això ha sacsejat el món, i de nou l’opinió pública s’ha disposat a escollir bàndol, com si en la confrontació entre jueus i palestins això fora possible.
Partisc de la base que Israel no podrà viure mai en pau mentre no oferisca una solució justa a Palestina. Dit això, m’agradaria que algú m’explicara si assassinar els jóvens assistents a un concert a l’aire lliure és un objectiu legítim per «alliberar» Palestina? L’espectacle recent de dirigents de Sumar (partit al qual he votat) negant-se a pronunciar la paraula terrorista per referir-se a Hamàs feia caure la cara de vergonya. No acabe d’entendre per què l’esquerra occidental –i singularment l’espanyola- dona un suport acrític als moviments palestins, mentre que la dreta fa el mateix amb les posicions israelianes. Tots dos es basen en tòpics, i els seus seguidors no fan més que repetir consignes. Algú s’ha aturat, enmig d’aquesta guerra propagandística, a atrevir-se a pensar de manera individual? Personalment no faig cap altra cosa, per això és possible que aquest article enfurisca per igual els d’esquerres i els de dretes.
Crec que hi ha algunes veritats que són inapel·lables. La primera, que Hamàs no representa el poble palestí, com l’Estat Islàmic o Al-qaeda no representaven els musulmans. Cap moviment terrorista representa ningú. I la prova és el menyspreu que senten cap a la població que diuen liderar, oferint-la com a carnassa -escuts humans, en diuen- a l’atac de l’altre bàndol. No és que Hamàs no respecte els drets humans: és que no respecta ni la vida dels palestins, ni la dels israelians, ni la seua pròpia vida (immolacions suïcides). Un company de viatge inquietant, no?
Jo conec Israel. Quan hi vaig viatjar, vaig tindre el plaer de conéixer ciutadans jueus que defensaven amb fermesa els drets dels palestins. Els primers opositors a les solucions expeditives per part del govern israelià són bona cosa dels seus propis ciutadans. Particularment, els escassos supervivents de l’Holocaust que encara hi queden. No hi ha res millor que haver patit una gran injustícia per fer-te sensible a les injustícies globals.
Perquè la pregunta més pertinent és: el dolor que senten els familiars d’un jueu assassinat és diferent dels d’un de palestí? La sang d’un jueu és diferent de la d’un palestí?
Si podeu respondre aquesta pregunta sense repetir com a lloros cap consigna, si us atreviu a pensar pel vostre compte, ja teniu el conflicte mig resolt. Dissortadament, això és poc factible quan s’està enmig del conflicte real, quan cauen els míssils i les bombes al teu voltant…
No cal esperar res de Hamàs (una altra cosa és l’Autoritat Nacional Palestina), com tampoc cal esperar res del govern de Netanyahu amb ultraortodoxos i extrema dreta. Els dos extrems es necessiten i es retroalimenten. La solució, cas d’haver-la, haurà de vindre de les zones temperades d’ambdós bàndols –que hi són.
No sé com acabarà aquesta nova guerra. Òbviament, Israel no deixarà que els seus enemics l’esborren del mapa. Els seus enemics: Hamàs, Iran, Síria. El millor de cada casa. Països i moviments que no es caracteritzen precisament pels seus mètodes i postul·lats democràtics. Enfront d’això, Israel no deixa de ser una democràcia moderna, amb tots els ets i els uts (llibertat d’expressió, oposició al govern, etc.), i faríem bé de no oblidar-ho mai.
Ja resulta plenament sospitós que el principal suport de Hamàs siga la teocràcia medieval iraniana. Tipus que pengen els homosexuals de grues i maten les dones que no porten mocador al cap reben la benedicció de l’esquerra occidental, el que faça falta mentre es deixe en evidència els israelians.
No pretenc convéncer ningú. Vivim en una època on ja no és factible fer canviar d’opinió algú a través de la paraula i la raó. Doncs molt bé. Seguiu amb els vostres eslògans. Però no oblideu mai la qüestió crucial: el qui mor en una guerra de religió ni va al cel ni va a l’infern. Va a la indiferència més absoluta.
