La gran llosa del feixisme blaver

No són defensors de la llengua valenciana. Ja sabem que parlen, llegeixen i escriuen en castellà. Els molesta el valencià. Els irrita. Els descompon. Però malgrat les seues tesis esbojarrades i xenòfobes han tingut un èxit incontestable en la societat valenciana. Els catalans encara són enemics a odiar. El català encara és una paraula tabú, problemàtica. Molta gent no s’habitua a escoltar versions de pel·lícules en català i alguns fins i tot se sorprenen en descobrir algunes paraules en llibres o discursos que sonen a… Això és català, no? Els ideòlegs antivalencians necessiten aquest estat de rebuig permanent envers la llengua dels valencians. Encara estan a l’aguait i de tant en tant atien el fantasma de l’amenaça imperial d’uns Països Catalans més presents en la seua ment que en la fantasia més insòlita de cap polític d’esquerres. Els seus missatges contra el valencià i contra la intel·ligència han format un continu en el temps que, això sí, ha anat transfigurant-se discretament, segons la dècada i el context polític. Transfigurant-se, expandint-se i empastifant-ho tot. La boira espessa i pudenta encara s’olora. Alguns queden obnubilats per les antigues consignes. Això és català. Així que millor llegir, escriure i consumir en castellà. En castellà no hi ha perill ni confusió. Altres, tot i tenir clar que la unitat lingüística és òbvia, es cuiden molt de no pronunciar-se. Evita la paraula, evita el tema i t’estalviaràs problemes i discussions.

L’autocensura, així doncs, està a l’ordre del dia. I amb l’autocensura, les inhibicions i les conformitats. El deixar fer. Els odiadors del català (i, per tant, del valencià) tenen la paella pel mànec. L’origen d’aquest odi furibund va tindre el motor d’arrancada en un moviment xenòfob i xovinista de masses nascut a finals de la dictadura franquista. Vicent Bello a La Pesta Blava, qualificava el blaverisme com un model autòcton de discurs feixista. Un moviment que utilitzava la violència i la intimidació (amb bombes incloses) com el seu argument principal. Els llibres La pesta blava i No mos fareu catalans, de Francesc Viadel, ens expliquen amb una documentació exhaustiva allò que incomprensiblement s’ha silenciat des de les institucions. Ara, amb totes les seues transformacions i metàstasis, el feixisme blaver ha esdevingut una gran llosa que ens barra el pas cap a un mercat lingüístic sòlid; una pesada llosa que ens ompli de prejudicis paralitzants i que ofega el valencià en un particularisme letal. Com la falsa mare que va acudir a Salomó, aquells tan interessats a mantenir aquesta situació de bloqueig són els mateixos a qui no els importa la mort del xiquet viu; la mort de la llengua pròpia dels valencians. 

La baixa autoestima com a parlants i la indiferència aterridora del conjunt de la societat ha creat un brou de cultiu idoni per a la desfeta total. Els dirigents del govern valencià, amb Mazón al capdavant, agafen embranzida i salivegen. Cadascun, des del seu àmbit d’acció, revifa la bèstia. L’odi és la base. Els enemics són ells: els catalans i la llengua catalana. Però l’objectiu real som nosaltres: els valencians i el valencià. El conseller de Vox, Vicente Barrera, es vanta del seu paper en la croada fantasmagòrica anticatalana. Amb excuses patètiques (tots són catalanistes) nega subvencions a entitats que treballen per la llengua i pel reconeixement d’autors com Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés. L’última ocurrència ha estat convidar l’arquebisbe Enrique Benavent a utilitzar (si és que se li torna a ocórrer publicar o fer misses en valencià) les absurdes normes de la RACV, no reconegudes per cap universitat del món ni per l’Estatut d’Autonomia. Segons va declarar al respecte «tenemos nuestro propio idioma, que es el valenciano, nunca el catalán». Demencial. 

Barrera no està sol en la barbàrie. Jose Antonio Rovira declarava encetada la legislatura que «queremos que los niños valencianos estudien valenciano, no catalán». Ara i adés en diuen i en fan una darrere d’una altra i ací no passa res. Imagineu governants murcians, per exemple, que neguen en rodó variants del castellà diferents a la seua? Que es censuren als llibres de text autors que no siguen específicament murcians? Que la varietat estàndard d’una llengua siga estigmatitzada i que només es donen per vàlides les expressions col·loquials, el valencià del carrer? (no sabem de quin carrer, per cert). Imagineu un americà perdre els nervis i el seny perquè algú li diu que parla anglés? Que s’hagen de fer malabarismes als llibres de primària per evitar dir que l’andalús i el castellà són la mateixa llengua? Que siga precisament la gent que mai utilitza una llengua determinada qui s’entronitza com a defensora d’aquesta? Prou d’aquest despropòsit que estem naturalitzant. Prou d’aquesta gran llosa blava que ens encega i que mai ningú no ens ha tret de damunt. Haurem de ser nosaltres qui ens en deslliurem i, de pas, els desemmascarem. Ja toca. Ells no són la mare cabreta: són el llop amb una disfressa de farina. Fem que bufe el vent.