S’anomena martiri xinés un mètode de tortura psicològica que consisteix a immobilitzar una persona tombada «potes al cel» de manera que li caiga sobre el front una gota d’aigua freda cada cinc segons. Després de diverses hores el degoteig provoca d’any físic a la pell, però sobretot el turment esdevé terrible amb el ritme infernal, metòdic i constant que trasllada a la persona que el pateix cap a la demència, els deliris, la bogeria i la mort.
El passat 6 de juliol un treballador de trenta-nou anys en Silla moria després de caure-li una tona de canonades de metall al damunt. Tommy Fuentes era el seu nom i les 11.30 l’hora de la seua mort.
Aquesta situació, però, no és gens extraordinària. En allò que portem d’any ja en van quasi 30 al País Valencià: 5 al mes. El verdaderament extraordinari, el que realment crida enormement l’atenció, és el silenci social que envolta aquestes morts. No és un silenci total, hi ha mínimes però honorables excepcions, entre altres, i de forma molt destacada al nostre territori, la CGT anarcosindicalista, centrada a capgirar aquesta situació de silenci fent un seguiment dels accidents i de les morts en el País i arreu de l’estat (304 en tot l’estat Borbònic).
Quasi la totalitat dels accidents mortals provenen dels sectors més precaritzats de les classes treballadores, amb contractes de treball temporals, subcontractacions i falsos autònoms amb ritmes de treball frenètics sense temps per a tenir en compte els «riscs laborals». Són les víctimes preferides del terrorisme patronal i la seua lògica de patiment i mort. Per això mateix, les dades així ho apunten, la tràgica llista de morts i mutilats (254.535 accidents amb baixa de gener a maig a l’Estat), serien evitables. I si no són evitades, si això no passa, és per dues raons fonamentals: primera, al gran empresariat no li interessa i, segona, a l’Estat tampoc.
Les classes treballadores s’enfronten en la seua quotidianitat a un grapat de situacions de violència directa i indirecta per part dels seus ocupadors, però també i, quasi diria que sobretot, per part de l’estat neoliberal totalment subordinat als interessos del gran capital. Des de la colonització de les seues terres que els expulsa de les seues comunitats (podríem parlar de Gàmbia com podíem parlar de la Vall de Gallinera o la Punta) fins a l’anorreament de les seues comunitats nacionals (igualment podríem estar parlant de Bolívia com del País Valencià).
Pel que fa a la corona espanyola, el gran capital, l’oligarquia política, militar i judicial formen un bloc homogeni, impertorbable pels mitjans constitucionals, que governa amb mà de ferro les relacions socials i laborals. Tanmateix, enfront d’aquesta ofensiva capitalista que destrueix totes les possibilitats d’una vida digna per a les classes treballadores, trobem una oposició dèbil però ferma. Un teixit que, encara que no existeix en el relat publicat, es va organitzant i conquerint experiències que han de servir per a enllestir la lluita frontal contra el despropòsit ultraliberal.
Les vagues organitzades localment i des de baix creixen i intensifiquen la seua radicalitat. No són vagues testimonials, són conflictes oberts per objectius concrets i la seua força més evident no és altra que retornar la democràcia al conflicte entre capital i treball. Retornant a l’assemblea el seu paper com a eix vertebrador de la lluita i els talls de carretera o els piquets informatius com a praxi negociadora. Un canvi tímid i minoritzat, però esperançador en ser dirigit per les de baix que no es resignen. Per les dones explotades, pel jovent alienat, per les desesperades de la societat que alcen el cap rodejades de tantes misèries i miren a la cara el capital i l’estat intentant sobreviure amb dignitat.
La repressió, però, també creix i sembla que la lluita de classes que algunes donaren per morta reviscola i s’enfureix. No serà fàcil reorganitzar la lluita al voltant del treball amb un espai tan distorsionat i destruït i amb un règim del 78 també amb una representació sindical ben assentada des dels Pactes de la Moncloa i la seua “pau social”.
Una vegada vaig conéixer un vell anarquista en Alacant que em va donar una lliçó de vida. Em comentava, davant una discussió sobre la reducció de la jornada laboral, que l’objectiu de les classes treballadores no consistiria a treballar menys hores sinó a conquerir els mitjans de producció. L’apoderament es feia, deia amb una flama il·luminant-li els ulls, no sols per a socialitzar-los, sinó, i ací insistia molt, sobretot per a democratitzar-los.
I resulta que tenia molta raó. Com podem parlar de democràcia, ni tan sols tutelada, quan la meitat del nostre dia el dediquem a unes feines on no tenim cap organisme democràtic formal d’intervenció i participació? És a dir, si no hi ha democràcia en l’aspecte fonamental de la nostra societat que és el treball i al qual les classes subalternes li dediquem bona part de la nostra energia i temps, és que, senzillament, no vivim en democràcia i prou.
En aquest estat al·lucinat, la realitat de cada llei per a equilibrar els despropòsits o les aberracions repressives del règim acaben convertint-se en el seu contrari. Per eixemple: una amnistia que beneficia per defecte els cossos repressius, però que exclou els manifestants o els periodistes dissidents. Una legislació contra els delictes d’odi que beneficia els feixistes o els cossos repressius i perjudica qui s’enfronta a les seues actuacions. Una pujada de l’SMI que, malgrat tot, queda inhabilitada per la inflació derivada de l’escalada bèl·lica en curs…
El règim del 78 no està disposat a passar per un qüestionament de la seua existència ni per cap crisi sistèmica que possibilite els fonaments per a la seua destrucció. Per això, per a ell, la legalitat és una qüestió que està construïda no per a limitar la seua actuació sinó per a limitar o anul·lar la seua oposició. Són faves comptades, que li ho diguen si no a les treballadores de la Suïssa o a Miguel Ángel Suárez, mort sospitosament el 19 de juliol en la garjola de la comissaria de la policia espanyola a Elx.
És per això que la necessitat de reagrupar-se és cada vegada més urgent. La situació és preocupant i per algun tipus de motiu fingim que això, la mort i la degradació, són coses que passen però sempre afectant els altres. A un segment de la població que fingim alié a nosaltres. A una comunitat, la nostra, que el capital tracta com si estiguera malalta o fora idiota i de la qual, sempre ens diran, és millor no formar part i deixar-la amagada sota la catifa de la propaganda i la degradació «cultural» del règim.
Tanmateix, la propaganda sempre ens mostrarà les figures guanyadores designades pel mercat per a dibuixar el miratge de la vida idealitzada del benestar social que tenen, com a objectiu final, la tasca de desdibuixar la realitat de les classes treballadores valencianes i impedir la connexió de les individualitats en una subjectivitat col·lectiva i orgullosa de ser-ho.
A aquesta barreja induïda de pors, vergonyes, pànics i desorientació, cal sumar-li aqueixa que mira de costat el seu país (en molts casos amb «atacs de falsa bandera» des de posicions esquerranistes que intenten amagar la seua alineació amb el règim) i a la seua cultura sense importar-li, gens ni miqueta, que puga desaparéixer del mapa. Sense assabentar-se que el País Valencià i la seua cultura és una cultura resistent. Una cultura creada i mantinguda per les classes treballadores en la seua lluita constant contra les classes que volien destruir-les: la burgesia i l’oligarquia.
I si algun dia desapareix el País Valencià de la història, cal deixar aquesta qüestió ben aclarida, el que realment desapareixerà és la cultura de la resistència i de la lluita de la classe treballadora d’aquest territori, amb la seua forma particular i característica d’articular la revolta per ser un poble sobirà i lliure.
I senzillament açò no pot passar, no podem deixar que passe i, per tant, cal que alcen el cap del solc amb urgència per a continuar removent les consciències i desfer el malefici que manté indiferent a la nostra gent respecte del poble que forma part. Cal, aleshores, agafar un potent impuls per així poder tombar el mur de l’autoodi que ens impedeix reconéixer a totes les persones que treballem ací tinga’m l’origen que tinga’m, sentim l’amor com el sentim, tinga’m el color de la pell del color que la tinga’m.
Per a totes les persones oprimides i dominades al País Valencià, per les desnonades, per les que sobreviuen als marges del sistema, per a les que pateixen la violència estructural sobre els seus cossos i ments, la lluita per la defensa de la cultura valenciana des de la radicalitat democràtica mitjançant la lluita de classes és l’única opció que existeix per a frenar al terrorisme patronal i el feixisme.
Simone Weil analitzava (cite de memòria) en un magnífic text dels seus primers temps el perquè les persones anaven a la guerra i s’enfrontaven a la possibilitat de morir per uns interessos que li eren aliens i, malgrat tot, no s’enfrontaven a eixos interessos negant-se a participar-hi. La conseqüència al remat podia ser la mateixa: la mort. I encara així la gran majoria dels obrers que anàvem a la carnisseria organitzada per les elits capitalistes pels seus propis interessos preferien l’opció d’arriscar-se a morir en el front abans que enfrontar-se a una repressió assegurada en la rereguarda.
Aquesta fugida psicològica (o contradicció) pot arribar a demostrar la raó per la qual preferim anar a l’escorxador abans que plantar batalla en el corral. També la raó per la qual costa tant preparar una lluita revolucionària en un ambient psicològicament tan hostil i repressiu.
Però hi ha qüestions que hauran de plantejar-se abans o després. Davant d’un terrorisme patronal que ens elimina, ens mutila o ens explota. D’un règim que nega l’existència a la nostra nació i al nostre país. Davant la realitat d’un estat que destrueix la nostra llengua i la nostra cultura. Davant uns lloguers que en alguns barris obrers com el del Cabanyal de València, són més del doble del salari mínim interprofessional i, com a resultat, promouen l’expulsió dels seus habitants. Enfront una justícia que dona com a resposta al teu assajament sexual a la feina el silenci, l’escarni mediàtic i la contundència judicial contra qui es planta davant l’agressor mentre permés l’espoli de la teua terra i l’extracció colonial de rendes més salvatge en benefici dels fons voltor i el bandidatge extractivista. I on unes capes de les classes treballadores racialitzades, refugiades i sense papers estan sent salvatgement explotades quasi com a esclaves. Davant d’açò i si volem poder mirar-nos davant l’espill i sobreviure sent alguna cosa més que uns serfs ¿que altra cosa podem fer que no siga pensar i actuar per a superar les divisions? Què podem fer si no és intentar superar la por i la indiferència que ens separa i unir-nos per a la lluita?
Pot ser des de la dissidència al règim del 78 hem de deixar de pensar en els detalls de la repressió (influència postmoderna impulsada pel capital) i centrar-se en les raons per les quals la classe treballadora es mostra temorosa i perduda, potser inclús avergonyida, reconeixent que patim també eixa vergonya i por. I que també és responsabilitat nostra l’abandonament a la seua sort de les obreres i les camperoles davant el terrorisme patronal, de les treballadores de la llar (un exemple d’autèntica avantguarda organitzada en els seus sindicats combatents i solidaris), de les mortes i mutilades per sobreviure treballant en aquesta societat i que rebenten per l’ansietat i el pànic en una barra del bar, en un camp de futbol o davant la indiferència de món.
Pot ser el primer pas siga no amagar la sagnia de mortes i mutilades, no fer com si no anara amb nosaltres i denunciar aquesta situació que afavoreix filar tan prim en el que es refereix a les «costums culturals» i, per altra banda, permet, sense dir ni pruna, un terrorisme tan implacable contra totes nosaltres.
Potser així podrem atacar, des de la radicalitat més visceral, eixes contradiccions que ens alienen a totes afavorint l’esforç que s’està fent des dels soterranis del capital per generar el moviment que passe de la resistència a l’ofensiva.
Serà un procés lent, però és l’hora de començar a plantejar-se que les forces que tenim per enfrontar el sistema colonial que genera la nostra repressió són superiors al que normalment assumim com a possibles i que aquest camí d’alliberament social i nacional hem de continuar-lo seguint el fil roig de la nostra història i amb la ment preparada per a forjar un nou rumb.
I una altra gota cau sobre el nostre front…
I sols el poble salva el poble.
