En «L’actitud científica» descrivíem un projecte: emancipar-se de les mítiques explicacions religioses per tractar de comprendre racionalment tot el ventall de fenòmens de la natura. A Europa ubicàrem el naixement a l’antiga Grècia, la filosofia, que fins als temps moderns englobava tot el saber racional, incloent-hi la ciència. En «Progressos i regressions» i «Dogma i heretgia» retratàrem la reculada que suposa pel projecte l’hegemonia de l’Església catòlica, subordinant als seus dogmes el coneixement científic. I en «El nom de la rosa» ressenyàvem la nova empenta de l’actitud científica tractant d’obrir-se pas, en el segle XIV, precisament quan els teòlegs catòlics de capçalera pretenien haver aconseguit l’equilibri entre religió i filosofia, entre la fe i la raó.
L’equilibri entre ciència i religió era una ficció. Inflexibles i inqüestionables, l’àmbit natural dels dogmes és la fe; a la ciència són cossos estranys. Els teòlegs intentaven atrapar la ciència, immobilitzar-la. Però la curiositat pròpia de l’actitud científica no podia acomodar-se a la posició que se li oferia. Al segle XVII la ciència es divorcia de la tutela de la religió i es gesten les bases de la ciència moderna, amb Galileo Galilei liderant els inicis del procés i Isaac Newton prenent-hi el relleu.
La ciència cerca el seu espai
Aquella gestació també necessitava un altre distanciament. No un divorci en aquest cas, més aïna una afirmació de l’espai propi dintre de la relació. La ciència guanya autonomia respecte de la filosofia, superant algunes limitacions d’aquesta, i incorporant nous mètodes i perspectives que permeteren avançar en la comprensió dels fenòmens.
La nova ciència trenca amb la distinció entre cosmologia i astronomia, establerta des de temps de Plató, que assignava a l’astronomia la funció de justificar les dades observables dels cossos de l’univers, però no de descriure, necessàriament, la seua naturalesa. D’aquesta s’ocupava la cosmologia. Al segle XVI, Nicolau Copèrnic escriu De Revolutionibus. Al seu pròleg es pot apreciar l’estatus de realitat que li atribueix al sistema heliocèntric que explica en el llibre. L’editor, però, afegí un pròleg previ, sense l’aprovació de Copèrnic, en què presentava l’obra com un esquema matemàtic fictici, no com una realitat. Un tipus d’argument encara habitual pel sentit comú dels erudits de l’època en el context de la distinció entre cosmologia i astronomia.
Confiança amb el llenguatge matemàtic
Calgueren, doncs, un conjunt de nous d’elements per a defensar la realitat del sistema heliocèntric copernicà, i que fundaren la ciència moderna. L’eina pròpia de la filosofia és l’argumentació verbal en llenguatge natural. La revolució científica es basà, en gran part, en el desenvolupament del llenguatge matemàtic i de les seues qualitats per arribar a l’essència dels problemes propis del seu àmbit. La matemàtica, ja amb pretensions de descriure la realitat, ajudarà a unificar astronomia i cosmologia.
Mesurar i observar millor
Un altre element que concorregué fou el desenvolupament de millors tècniques d’observació i la construcció d’instruments de mesura inèdits. Amb el telescopi, Galileu pogué fer observacions favorables al sistema copernicà.
Descobrí 4 satèl·lits de Júpiter. Aquest fet qüestionava el geocentrisme, ja que, almenys quatre astres orbitaven Júpiter. Els aristotèlics argumentaren que malgrat els seus 4 satèl·lits, Júpiter pot estar girant entorn de la Terra. El descobriment que Venus té, com la Lluna, fases creixent i minvant (que no poden veure’s a simple vista), fou una prova més decisiva a favor de Copèrnic. Excedeix l’objectiu d’aquest article mostrar el detall. Bastarà dir que les fases de Venus són explicables perfectament en el sistema heliocèntric-copernicà, però no ho són amb el geocèntric-ptolemaic.
Galileu feu una observació minuciosa i continua de l’evolució de les taques solars amb el telescopi i comprovà com es traslladen, apareixen i s’esvaeixen, i varien la distància entre elles. El desplaçament de les taques seguint cercles paral·lels s’explicava per la rotació del Sol, amb un període que estimà d’uns 30 dies. L’aparició, evolució i desaparició de les taques era una altra anomalia important per la concepció aristotèlica de la immutabilitat dels cossos celestes i per la divisió del geocentrisme entre el món sublunar, corruptible i canviant, i el celestial, immutable.
Derivar hipòtesis contrastables
El mètode hipotètic-deductiu –de què ja parlàrem en «El nom de la rosa»– esdevé més necessari quan l’observació directa dels objectes d’estudi està entrebancada per la distància, les dimensions, o altres circumstàncies. Podem tractar de deduir conseqüències observables d’una teoria. Si les conseqüències són confirmades/refutades, aleshores obtenim suport/reprovació de la teoria. Per exemple, Galileu polemitzà amb un astrònom alemany (el jesuïta Christoph Scheiner) segons el qual les taques solars no estaven en el Sol, eren una aparença produïda per planetes menuts que orbitaven al voltant del Sol, i a prop d’ell. Galileu, admetent-ho com a hipòtesi, deduí conseqüències que l’observació no confirmava, falsant així aquella interpretació.
Controlar les condicions d’observació
El científic ja no serà solament un observador passiu. Decideix i supervisa les condicions d’observació, és a dir, experimenta. Per exemple, l’ús de plans inclinats per a alentir el procés d’acceleració i facilitar la mesura del temps en els estudis de caiguda lliure. Així comença Galileu la descripció en Discursos i demostracions matemàtiques sobre dues noves ciències (1638): «…En un tauló d’una longitud aproximada de dotze colzes, (…) vam fer una cavitat o petit canal al llarg de la cara menor, poc més ample que un dit. Aquest canal, tallat el més recte possible, s’havia fet enormement suau i llis, apegant dins un paper de pergamí llustrat al màxim. Després fèiem descendir per ell una bola de bronze molt dura, ben rodona i polida…» (vegeu imatge).
Galileu s’adonà que les observacions telescòpiques no eren suficients. El geocentrisme estava lligat a la física aristotèlica. Per combatre el geocentrisme es necessitava una nova física compatible amb l’heliocentrisme, la física que estudien els nostres joves a l’escola. La física aristotèlica, però, lluny d’haver desaparegut roman entre nosaltres, i hui en dia es coneix com a física del sentit comú, el tema de la següent peça.
