De l’anunciada ruptura –esperem que provisional i reparable– entre la Societat Coral El Micalet i la seua companyia de teatre se n’ha fet ampli ressò la premsa, inclòs aquest mateix diari. Sengles comunicats, del CTM i de la Junta Directiva del Micalet presidida per Gemma Pasqual, més la sol·licitud signada per Maria Conca i 39 socis d’una Junta General Extraordinària on debatre i prendre acords “sobre la utilització i gestió de la Sala de Teatre”, l’objecte de la controvèrsia, acompanyada d’una carta als socis amb bones raons per a la continuïtat de la col·laboració, n’han completat la informació i fixat les posicions enfrontades.
Com passa cada dia en el teatre de veritat, el públic veu els actors representant, n’aprecia les veus i els moviments, la qualitat de la posada en escena, de la música i dels diversos elements que la componen, es fa càrrec de la història que s’hi conta, s’emociona i aplaudeix al final si l’obra li agrada. Però desconeix el que passa entre bastidors, ignora tot el treball que ha precedit i fet possible l’espectacle. Els seus aplaudiments, tanmateix, reconeixen indirectament aquest esforç invisible que manté viva, amb una mala salut de ferro, la fràgil màgia del teatre.
Moltes de les causes de l’actual discòrdia entre la CTM i la Junta Directiva deuen haver-se covat en aquest espai fosc sostret al públic i als mateixos socis, però en el fons es vinculen amb les estretors a què la cultura està sent sotmesa pel govern antivalencià de la Generalitat. En temps de vaques grosses, el vent sol bufar de popa. És precisament quan venen les maltempsades i el vaixell sotsobra quan la tripulació ha d’estar més unida que mai per salvar-se del naufragi. Els 113 anys d’història del Micalet, 31 dels quals en fèrtil simbiosi amb el seu Teatre, poden forçar un punt d’esllanguiment i decadència si es consuma la trencadissa, de manera que en aquest negoci caldrà repuntar els descosits, estendre la mà i renovar confiances (i contractes i tot el que calga) per reconduir el rumb de la deriva. Perquè no hi ha dubte, malgrat l’envelliment de la massa social del Micalet –un mal general del conjunt de l’associacionisme i la militància del país–, que l’oferta teatral ha estat el principal pol d’atracció i de presència d’un públic transversal que ara es llançaria irresponsablement per la borda. Si hem d’amollar llast perquè la nau recupere el rumb i guanye vigor i lleugeresa, que siga el de les coses inservibles: la falta d’idees i projectes, els vicis dels personalismes, la recreació autosatisfeta en la impotència, tot allò que sovint malmet les millors empreses.
Hauríem d’haver après ja, sobretot els valencians, que en tenim llarga experiència, que les lluites fratricides són un passaport segur a la irrellevància. Morir matant és una tendència tan comprensible com estúpida. Perquè això és el que em fa l’efecte que d’alguna manera està passant amb unes decisions que fins ara han estat sostretes al públic i, el que és pitjor, als mateixos socis de l’entitat. No poden ser tan importants els motius que esgrimeix la Junta per trencar el pacte amb la seua companyia teatral al costat del càlcul de pèrdues, materials i simbòliques, d’identitat i de projecte cultural per al país que es provocaran si al final es trenquen palletes. Si la simbiosi entre el CTM i el Micalet se’n va en orris, hi perdrem tots, els socis i sòcies, el públic en general, el teatre, la cultura i el mateix País Valencià, orfe de sales estables i programacions teatrals de qualitat en la llengua pròpia. La síndrome dels minoritaris s’accentua quan s’entra en una zona de confort en què un hom es creu dipositari exclusiu de la raó i s’encabota i gaudeix en la divisió. O quan la simple llei del benefici material s’aplica mecànicament tot negligint arterosament guanys menys comptables però tan o més essencials per a la bona marxa de les coses.
No poden ser, no han de ser, incompatibles ni l’ús de la sala de teatre per a d’altres menesters ben dissenyats i programats amb temps i coordinadament ni el còmput solidari de beneficis i càrregues a repartir. L’entesa no solament és possible sinó necessària. Aquesta parella encara té moltes cançons per anar ballant ballant i per ampliar i millorar la seua oferta cultural i la seua aposta decidida per la llengua i el país. En últim terme els socis i sòcies decidirem què fer el proper 6 de febrer. Confie que guanyant el trellat hi guanyarem tots. La funció ha de continuar.
