Pierre Bourdieu va explicar molt bé a la seua obra monumental La distinció. Criteri i bases socials del gust com funcionaven pels tombs de la dècada dels setanta els codis del bon gust, les marques de classe que permetien als grups dominants reconéixer-se entre ells. No eren només preferències culturals declarades, que també, sinó determinats i subtils rituals socials, petits gestos, entonacions de la veu, hàbits, maneres d’estar en el món. La distinció es posa en acte cada vegada i va molt més enllà dels continguts escolars. De fet, en alguns aspectes es defineix contra els continguts escolars, esdevinguts gustos de disciplinades i poregoses classes mitjanes.
Al remat, la impressió que es rep és la d’una societat ben jerarquitzada, on el capital cultural forma part -i no menor- dels elements jerarquitzadors, «enclassants», diu ell. Alguna vegada he llegit per ahí que els plantejaments de Bourdieu no se sostenen en la societat actual. I és de veres que alguns aspectes han canviat, precisament arran de l’explosió dels relats monològics que es produeixen a partir de la dècada dels vuitanta, la multiplicació dels relats i de les veus, de les identitats socials, que construeixen els seus propis codis de distinció. Però en realitat també aquests processos poden pensar-se des d’aquell vell concepte: és una mena de distinció descentrada, i només aparentment democràtica.
Un dels vicis que tinc, i que crec que aniré racionant-me en els propers mesos, és la consulta habitual de Twitter. Fins i tot de tant en tant dic la meua i llance alguna piulada (per exemple per compartir aquestes columnes) amb el risc que trolls (de proximitat, als quals els vaig dedicar una columna, i dels altres) llancen qualsevol sentència contundent i deslegitimadora en bloc. I certament Twitter, amb la seua proliferació proteica de veus, algunes amb subjecte reconeixible, la major part dels casos pures veus sense subjecte, remor indiferenciat d’avatars diversos en el quals és complicat distingir els bots de les màscares, és un lloc on es pot contemplar en diferents registres aquesta tendència general als gestos de distinció.
En certa mesura es pot llegir com un diàleg de sords, com una lluita de tots i totes contra tots i totes per ostentar explícitament la distinció definitiva. Algun llança una afirmació i desacredita com a inferiors a aquells que no la comparteixen: que l’orxata està sobrevalorada, que anar a sopar a la Tagliatella és de cunyats, que la truita amb ceba o sense ceba, que l’arròs al forn és millor que la paella, que la paella amb o sense pimentó roig… o el que siga, des de defensors de l’ortodòxia gramatical a exègetes anacrònics del marxisme-leninisme, des dels que han vist totes les sèries que cal veure als que pensen que aquesta sèrie o aquesta altra no era per a tant, o el final d’aquella altra és horrorós i els qui diuen que els agrada són retardats; des dels qui diuen que el darrer disc de Rosalia és massa comercial als que diuen que és una obra mestra, i cadascun sobreactuant el menysteniment de l’altre. O, per descomptat, diverses fundacions de superioritat generacional amb els millenials en el centre rebent dels majors i dels menors i donant a majors i a menors.
Tot plegat una mena de competició d’egos virtuals, una lluita de tots contra tots, una competició de vanitats que s’anul·len mútuament. L’objectiu sembla ser la humiliació de l’adversari, o la humiliació conjunta i gratuïta de col·lectius sencers, de vegades creats en el gest mateix de l’apel·lació humiliant. I, el pitjor és que eixa dinàmica de la xarxa social no crec que siga només de la xarxa social. Si de cas, humiliats analògics sublimant el seu lloc a través d’humiliacions virtuals, però la mateixa dinàmica, el mateix frenesí.
Si ens deixem portar per eixe espectacle de la baralla universal, podem pensar que la vella distinció ja no funciona, que han esclatat les jerarquies i les escales. Crec que res més lluny de la realitat. La jerarquia social existeix i els qui estan al cim es continuen reconeixent, amb gestos, amb l’accés a determinats espais, amb hàbits de consum cultural. S’ha socialitzat la distinció, però només un simulacre que ens fa sentir guais, els més guais, cadascú en la seua escala preferida que el situa en el cim: un joc que ens té ocupats lluitant uns contra altres per distincions de marca blanca mentre els de sempre, els hereus dels de sempre, els senyorets de debò, continuen menjant-s’ho tot i mirant-nos a tots plegats, des de la seua distància olímpica, des dels seus espais exclusius, per damunt del muscle.
