Hui en dia continua fascinant-me descobrir als informatius testimonis de ciutadans que fa uns dies sembla que vivien dins del preludi d’una Apocalipsi mentre jo ho feia en la més absoluta ignorància. No vull dir amb això que fora una privilegiada que no va patir el tall en el subministrament elèctric, però reconec que no li vaig donar més importància ni vaig saber que allò afectava més enllà del meu terme municipal fins a quasi el moment en què va tornar la normalitat. Supose que el fet de viure el moment emmarcat dins d’un dia de festa on els meus plans es limitaven a posar en ordre les plantes de la terrassa, portava com afegit que certs drames no tingueren possibilitats d’aspirar a catàstrofe.
Només en allargar-se més del previst vaig tractar d’esbrinar el que passava i va ser aleshores quan vaig ser coneixedora de la situació. Fins ahí, tranquil·litat i pau absoluta lligada per complet al desert que suposava la impossibilitat també de comunicar-se via mòbil. Fins i tot les queixes dels meus dos adolescents lligades al desastre que implicava la seua desconnexió del món virtual van ser relatives. Quasi puc afirmar que em va sorprendre més que les protestes en aquest sentit foren mínimes que qualsevol altra cosa. Silenci, zero cobertura, i una oportunitat fantàstica per a llegir algunes de les novetats literàries que m’esperaven damunt de la taula.
Vaig començar per Si escrius Cèlia de la meua benvolguda Lliris Picó i aleshores em vaig adonar de com de lluny em queda això de formar part d’un veïnat. Sí que ho era quan vivia en horitzontal, malgrat no ser conscient en aquell moment. Allà, en aquell carrer costerut sense més atractiu que el que nosaltres volguérem acoblar-li. Un d’aquells on les plantes eixien al carrer en els dies de pluja en una mena de competició encoberta, i on els dies assenyalats d’uns es compartien com a propis per la resta.
Però no des que visc en vertical, on l’únic esguit que em queda per a sentir que forme part d’alguna cosa semblant a un veïnat és l’estiu i la indiscreció que va lligada a les finestres que s’obrin als patis de llum. Mentre Llach tenia una finestra al mar, jo m’he de conformar amb una finestra a la indiscreció que esclata sense demanar permís amb l’arribada de la calor. Una finestra on el que importa no són les vistes, sinó els sons que arriben a través d’ella. El ritme acompassat de forquetes que inconscientment delaten que algú soparà truita aquell dia. Rots o pets que es creuen a estalvi, però que passen a ser comunitaris de manera gratuïta. Bonegons a pares desobedients o a xiquets capritxosos que deixen de manifest el grau de trastorn acumulat o les dosis de paciència cultivada. Obridors que fan gust a cervesa i et descobreixen necessitats que no pensaves que tenies. Plats que es trenquen de manera accidental sense passar desapercebuts. Baralles que anuncien reconciliacions prometedores o castics que venen associats a exàmens que no han obtingut el resultat desitjat. Telefonades que queden en espera i d’altres que es comparteixen alegrement amb el veïnat, més per descuit que per voluntat. Pinces de la roba que cauen des de dalt en un suïcidi no esperat però evident. O altres peces íntimes que també es precipiten al buit i que en alguns casos m’han portat a imaginar que actuen com de missatge dins d’una botella.
Sorolls que segurament, d’haver estat oberta ja eixa finestra indiscreta, m’haurien alertat del que estava passant fa uns dies, però com que no va ser així, em va permetre gaudir del privilegi de viure en la ignorància. Vaja, que si ha de venir la fi del món, opte perquè m’agafe així, tranquil·lament gaudint de la lectura i sense haver de patir escenes de pànic innecessàries.
