Quan es perdé definitivament la Guerra Civil Espanyola, les forces republicanes estaven dividides i enfrontades i la II República desaparegué. Quan els partits (dits) progressistes han perdut les eleccions a l’estat espanyol o al País Valencià, sempre els ha pillat mirant-se cadascun el seu melic, més preocupats, com aquelles, de la seua parcel·la particular que no de l’espai general. Som així i l’esquerra valenciana, tots i cadascun, creuen tindre al seu discurs raons irrebatibles, el seu programa perfecte…, convençuts que el seu sermó de la muntanya pot convertir, així, de sobte, per la força dels seus arguments, els més descreguts i vacil·lants o, fins i tot els més herètics i arrossegar-los cap a la seua il·luminada veritat perquè ells i elles són els posseïdors de la pedra de Roseta que ens descobrirà el Paradís deixant per a l’endemà de la votació els pactes que havien d’haver fet temps abans. Mentrestant, arriben els pragmàtics, sempre mentiders i oportunistes, diuen a la gent el que vol escoltar i, aprofitant la barreja creuada de discursos filosòfics i idealistes, amb quatre consignes, s’emporten, com el flautista d’Hamelín, cantant i ballant els desmemoriats de tots els casos de corrupció que aquells mateixos ens han provocat i encara cuegen pels tribunals d’injustícia, al precipici tornant-los a votar majoritàriament, indultant-los políticament amb allò i obrint-los les portes de la caixa forta. Sí, som imbècils, però una característica de l’imbècil és no ser conscient de ser-ho, i per això és capaç de, com l’enterrador de Shakespeare, cantar mentre es cava la fossa.
Davant d’aquest tètric panorama, cal preguntar-se: Existeix el poble valencià o som la recreació idíl·lica d’uns pocs? Què és el poble valencià ara mateix? Cal respondre ràpidament a tot açò perquè quan un poble vota majoritàriament a uns que li neguen la seua existència… hi ha un problema gros. No sé si les preguntes són matèria per a respondre un sociòleg o un psiquiatre, no ho sé, però, romàntics a banda, ningú no pot negar que el dilema el tenim ací, davant els nostres nassos.
Dreta sols n’hi ha una, bicèfala si es vol, però una, que comparteix mimèticament allò que ella deia fa uns anys: «una unidad de destino en lo universal» on el poble valencià és mera comparsa de l’imperi mentre que esquerres i esquerrers n’hi ha per a donar i vendre i, el què és pitjor, discutint entre elles qui és la posseïdora de les essències de la veritat última i transcendental que concentra la raó de tot el que cal fer perquè la societat valenciana siga un paradigma del progrés.
Cal un revisionisme total del que és la societat valenciana actual si no volem que ens furten la cartera o que a cada procés electoral ens facen el timo de l’estampeta. Cal més humilitat per part dels qui s’autonomenen líders polítics que, amb eixa creença, se senten una mena de Moisés conduint un poble pel desert quan realment van més perduts que Caracuca i solen justificar-se amb sudokus de xifres elecció rere elecció com si determinants percentatges extrets d’enquestes, comparatives o projeccions delirants foren suficients per justificar el que finalment ha estat: un fracàs en tota regla.
Fins que els valencians no siguem més pràctics a l’hora de votar i ens deixem de melics, líders de caducitat iogurtina que en la majoria dels casos estan més pendents de col·locar-se de per vida a les institucions que no de pelar-se el cul pel poble i tinguem clar què és el gra i què la palla, la dreta no tindrà ni que esforçar-se per a governar-nos: li ho posarem en safata. Si el divideix i guanyaràs és un vell refrany referit a l’astúcia ací, en el súmmum de l’estultícia, els valencians ens dividim nosaltres mateix i si bé és normal la diversitat d’opinions a qualsevol societat, no ho hauria de ser a l’hora d’elegir entre progressar o retrocedir, però açò és el País Valencià i qualsevol cosa, qualsevol, és possible, fins i tot, que ens toregen.
