La felicitat per bandera

Els amics de Zoo s’acomiaden i ho fan amb una elegància creativa digna d’admiració, amb el mateix tarannà que han demostrat en cada un dels deu anys de trajectòria musical. Més enllà de la vessant artística del seu adeu, m’agradaria remarcar la frase que han fet viral: «He sigut feliç», una frase que pot resumir una dècada de trajectòria vital, una frase que ben bé voldria que fora el meu epitafi el dia que marxe de vacances.

Reivindicar la felicitat individual, però sobretot col·lectiva, és una metodologia que hem d’utilitzar en el nostre dia a dia, en la nostra praxi política per a transformar la societat. Defensar el dret a la felicitat ha de ser l’objectiu des d’una òptica de filosofia política d’esquerres, defensar que hem nascut per a ser feliços i en conseqüència les polítiques transformadores han d’estar emmarcades en la felicitat de les persones, com a procés i com a objectiu.

Sembla una obvietat la recerca de la felicitat com a aspiració vital, però molts cops aquesta apologia de la felicitat està mal vista en alguns espais de militància «revolucionària», la possibilitat de trobar escletxes de felicitat en un sistema que ens oprimeix s’entén com estar alienant amb l’opressor i el fet de no estar cada dia emprenyat et converteix en un reaccionari enfront de l’avantguarda malhumorada. Un discurs impregnat per la tradició judeocristiana de fer màrtirs per un bé superior, per un nou món que mai arriba, per una vida eterna després d’una vida terrenal i amargada. Portar cada dia el cilici enganxat a la pell i fustigar-se per la merda del món en el qual vivim no ajuda a canviar-lo. L’erotisme del dolor i el romanticisme del patiment no són bones guies per a transformar la societat.

Evidentment que hem de ser conscients del sistema precari on vivim, treballem i ens relacionem, i hem de lluitar per canviar-lo, capgirar-lo, enderrocar-lo, però també hem de gaudir de les xicotetes victòries, dels espais subversius que generen felicitat, de les escletxes que poden arribar a corcar el sistema, les hem de reconèixer i reivindicar. Treballar per transformar la societat des de l’odi, el malestar i l’emprenyamenta comporta que moltes persones es cremen i deixen el seu espai de militància perquè no aguanten tanta amargura, perquè com a classe treballadora hem d’invertir el nostre temps lliure en espais amables, en trinxeres populars inclusives on tindre espais de cura i alegria per seguir lluitant. Hem d’assolir graus de felicitat amb les condicions objectives que ens són donades per a tindre la motivació de seguir lluitant per una vida que valga la pena viure.

No, no m’agrada tindre un torero feixista de conseller de Cultura, ni el genocidi al poble palestí o viure en un país colonitzat, però si això em lleva l’alegria de viure, ells guanyen, si no puc trobar pinzellades de felicitat en el que faig, ells tornen a guanyar, ja està bé! Contra el seu odi la nostra alegria, que reivindicava el COM als seus premis.

Hem de construir utopies enfront de les distopies que ens bombardegen des dels mitjans de comunicació i la indústria audiovisual per atemorir-nos i fer-nos veure que un món pitjor és possible, que ens conformem amb el que tenim i donem gràcies per conservar-ho. Enfront de la por de poder anar a pitjor, hem de reivindicar la convicció que millorarem la societat i fer que les persones tinguen felicitat perquè hem vingut a la vida a ser feliços.

La felicitat és un concepte abstracte, ho sé, difícilment quantificable i molt subjectiu, però entenem la felicitat com una mesura de canvi, de transformació, com una utopia que ens ajuda a seguir. S’ha de fer sent conscients del patiment que les condicions materials aporta a gran part de les classes populars, sense banalitzar el dolor però sense idealitzar-lo, sense empitjorar els ànims col·lectius des del pessimisme militant. Mai he compartit la dita de «com pitjor, millor».

Jo continuaré trobant la felicitat en una cançó de Zoo, imaginar la utopia dins d’una lletra de Sa Pena o encisar-me impregnat per un ritme de Prozak Soup. La felicitat dels espais conquerits al desànim, felicitat com a militant de País, treballant a la Vall, aportant al poble o al barri, en espais de socialització on som feliços d’ajuntar-nos i compartir la vida, superar les penes i col·lectivitzar l’alegria. Tan simple i alhora tan complicat.