Fa uns dies he tingut ocasió de veure una sèrie francesa que es diu La fièvre i confesse que, sense semblar-me redona, m’ha fet pensar una mica. I m’agradaria contar-vos per què. D’entrada la sèrie arranca amb un incident en el lliurament d’uns premis en el món del futbol. Un equip parisenc és representat pel seu millor jugador, Fodé Thiam, d’origen africà, i pel seu entrenador, un francès. No sabem ben bé com o què fa reaccionar el jugador, però en un determinat moment aquest s’alça de la taula i li dona un colp de cap a l’entrenador, alhora que li diu “brut toubab” (paraula que vol dir blanc). I comença el drama.
No és tant important per als guionistes l’instant en si ni les causes de la sobtada agressió, com l’allau de reaccions que la susdita escena provocarà a les xarxes socials més la influència que tindran els diferents estats d’opinió que van creant-se, estats d’opinions que poden ser instrumentalitzats per distints grups de poder. Es despleguen així temes crucials per a totes les societats occidentals: el racisme, el classisme, els interessos empresarials, els interessos polítics, la influència de determinats grups a esquerra i dreta, la inestable convivència social fins i tot després de vàries generacions d’immigrants…, i, especialment, el control de la informació o la desinformació. Tot a partir del món futbolístic, un esport, un negoci -una nova religió?- que mou quantitats indescriptibles de diners, i manté, en certa manera, les lluites tribals a ratlla -les noves tribus, és clar-.
La confrontació entre dos dones especialistes en comunicació, una de les quals representa el club de futbol, que vol netejar-ne la imatge que s’ha donat, i una excol·lega ara convertida en humorista intel·ligent i sense límits morals, enfant terrible de la dreta. L’acarament entre elles -dos formes d’entendre i usar els mass media– ens endinsa en el fang de l’opinió pública o, en realitat, de com manipular-la. Vorem com es poden crear fanàtics seguidors virtuals, com llançar notícies falses i com anar tornant-les creïbles a base de likes de gent d’escàs o nul criteri, o, directament, maniobrant amb els algoritmes. Vos sona? No faltaran tampoc la violència real, les pors, ni els danys col·laterals.
Un món aparentment caòtic, però que, malgrat tot, es pot estudiar, entendre i provar de capgirar-lo cap al benestar de les persones. I, òbviament, ens presentaran qui està al darrere d’aquest joc brut: empresaris i polítics afins que es beneficiaran del descrèdit de la democràcia. Tot i que des del club de futbol opten per un camí ètic, i… fins ací vos conte. Només un detall curiós: consideren el Barça com un model, un model de participació dels socis i seguidors, una mena de cooperativa…, enfront del Real Madrid, o París Saint Germain, o tants d’altres clubs que hui són o semblen propietat privada de grans magnats.
Es fa evident que està molt més desenvolupat, en societats com la francesa que no a casa nostra, el nivell de reflexió sobre la pròpia societat, sobre els seus greus problemes i com s’aborden des de diferents àmbits, especialment des dels mitjans de comunicació convencionals i les xarxes socials. Ens porten prou anys d’investigació social, de recerca de solucions (que, per cert, i a la vista de les darreres eleccions franceses, estan lluny d’aplicar-se, encara que resulte esperançador el triomf de la unitat popular sobre la irracionalitat de l’extrema dreta). Tal vegada prou votants a França, mirant la sèrie, van aprendre què és la finestra d’Overton, teoria que explica que idees socialment ultra-radicals o impossibles van obrint-se pas entre la gent, quan comunicadors i polítics plantegen temes irreals tals com que els immigrants mengen gats i gossos i, per tant, es mereixen el tancament en una illa-presó, cosa que ja no sembla una idea absurda fins i tot susceptible de ser legislada. I així és com va naturalitzant-se l’autoritarisme.
A casa nostra la brutícia mediàtica es denuncia, sí, però sense massa possibilitats d’acabar amb ella. Qui disposa de diners, pot comprar poder, poder legitimat, fins i tot, amb vots. Ho acabem de comprovar a les darreres eleccions europees. I acabe, agraïda del tot per haver pogut escodrinyar a través de la pantalla les interioritats d’un món que se’ns escapa a la majoria dels ciutadans. A més a més, com tota sèrie que es pree, no defuig els problemes personals dels protagonistes, que donen l’emoció necessària a l’espectador. I una última reflexió: és el capitalisme (el guany, el lucre…), ací i allà, i no l’acadèmia, la ciència, el que a hores d’ara navega còmodament entre aquest mar d’incertituds i violència social. Tanmateix, descobrir els seus enganys al conjunt de la societat és fer societats més democràtiques. I invertir en coneixement social (encara que siga per buscar guany, lucre) és tan important com fer-ho en ciència o salut, no ho hauríem d’oblidar.
