Diuen que tornar als llocs on vas ser feliç amb anterioritat no és bona idea. Possiblement siga cert, però impossible resistir-se a retrobar-se amb la bella Roma les voltes que faça falta. Recorrent els seus carrers, huit anys després, he certificat aquests dies que a Roma li sobra brutea, li sobren obres i li sobra gent, molta gent. Però, per damunt de tot, i igual que a molts altres llocs, també li sobren influencers i recomanacions d’aquestes que fan que alguns punts en concret s’hagen desvirtuat per complet. Queda massa lluny la Fontana i tot el romanticisme que poguera simbolitzar Anita Ekberg. Ara Anita hauria de fer cua durant hores per poder accedir a la Fontana i Marcello quedaria perdut entre una multitud de mòbils i croissants de pistatxo. Encara que semble increïble vaig perdre el compte dels croissants de pistatxo que eren fotografiats amb la Fontana de fons. Primer pla, pla de detall, pla mitjà… Feia igual si el monument quedava difuminat, l’important era el croissant.
Tot el protagonisme per a un simple croissant i bàsicament perquè per a la majoria de concentrats a aquell punt, l’essència de la dolce vita ha passat a ser complir amb els manaments de les influencers de torn que consideren imperdonable no fer-se una foto amb aquest producte en concret adquirit en la pastisseria que prèviament han promocionat per xarxes. Saber el nom de la pastisseria o no és secundari, la cua que trobareu a la porta és el senyal inequívoc que és eixa en concret. I així amb altres establiments de restauració que trobareu al llarg del recorregut per la ciutat. El meu consell al respecte no pot ser més clar: fugiu directament d’aquests llocs si voleu tornar a casa amb un bon record de Roma i amb un bon sabor de boca. Perquè Roma també és això, olors i sabors que automàticament ens traslladen allà. Sabors que, no obstant això, és recomanable guardar amb estima i no tractar d’aferrar-se a repetir. Fer-ho pot estar abocat al fracàs.
Les primeres voltes sempre tenen allò especial, difícil de superar com vaig poder certificar amb aquell sabor en concret que vaig tornar a buscar a la gelateria Giolitti i que ja no era igual. O tal volta sí. Igual no ho era per eixa capacitat que tenen els records d’afegir el grau de romanticisme que consideren, sense procurar mesurar les proporcions correctes de realitat i d’excitació. Qui sap!
Però, tornar no sols és repetir, també és esperar altres primeres voltes que, de vegades, poden arribar a ser decepcionants. Molt decepcionants. Un dels objectius prioritaris d’aquest viatge era autoregalar-me un dels meus imprescindibles: el rapte de Proserpina de Bernini. L’únic rapte al qual vaig tenir accés va ser al de la meua il·lusió que va quedar separada del meu somni a sols uns centímetres de distància. Uns centímetres amb uns panells pel enmig que m’obligaven a tornar a casa amb un grau considerable de decepció i ràbia acumulada.
Ara, des de la distància, considere que tal volta allò només va ser un senyal per obligar-me a tornar a Roma. A eixa Roma que supura tanta bellesa a cada pas que supleix les seues carències i inconvenients. A eixa Roma que, sense ser-ne conscient, em fa activar el mode diva, però el de les autèntiques, les eternes, les que ens feien somiar amb visitar Roma des de darrere de la pantalla. Les que fins i tot eclipsaven els monuments amb el seu somriure o els seus moviments. Aquelles tan allunyades de les que ara veuen el romanticisme en un croissant de pistatxo i que estan acabant amb l’encant de les ciutats i dels seus racons secrets. Encara que els semble difícil d’entendre, no, la dolce vita i l’autenticitat de Roma no està en un croissant de pistatxo.
