Crec no equivocar-me en el nom que ells mateixos es donen: “Espai Confederal”. Un espai polític conformat per tot un seguit de partits i moviments que ho són tot, menys confederals. És la grandesa de la propaganda, com en aquella vella pel·lícula de Gary Grant, en què la seua dedicació era crear eslògans per a vendre productes en crisi de creativitat, fins que la seua minyona va dir una frase: “Si no comes JAM, no comes jamón”. L’espai confederal és, més o menys això, un eslògan per a vendre un producte, amb la diferència que l’empresa anunciada per Gary Grant es dedicava al pernil i ningú sap molt bé que ven l’Espai Confederal.
Intentaré explicar quin producte ens venen quan Yolanda Díaz ens ven el seu Espai Confederal, i per això, analitzarem les parts des d’una perspectiva de “confederalitat”, si se’m permet l’adjectiu. Aquest Espai el conformen partits amb una excelsa tradició centralista, com ara el PCE, que no ha desaparegut, de fet la mateixa Yolanda és militat d’aquest partit, i diria que no ha renunciat al vell concepte de “centralisme democràtic”, el PCE s’integra en Izquierda Unida, junt amb partits més petits (Izquierda Republicana, Unión de Juventudes Comunistas de España (UJCE), La Aurora (OM), Ecosocialistas de la Región de Murcia, Iniciativa por El Hierro, Frente Amplio de Madrid, Partit Socialista Unificat de Catalunya-Viu. Cap d’aquests partits tenen una visió confederal del seu Estat. Després tenim Movimiento Sumar, un partit polític espuri format per elits madrilenyes i gent provinent del més ranci espanyolisme català, sense cap incidència social ni bases reals, però amb molta força institucional en l’àmbit central.
El nucli de l’Espai Confederal el formava Sumar -no confondre amb Movimento Sumar-, en què conflueixen partíts regionalistes ,com ara Mas Madrid, que tenia, aquest sí, de la mà d’Errejon, un cert aire confederal. També formaven part de Sumar partits estatals: Movimento Sumar, Izquierda Unida, Más País, Equo o Alternativa Verde, i Podemos es va afegir a la coalició electoral. I de partits regionals, un garbuix, vos estalvie els noms, però cal assenyalar els Comuns, que van acabar fent un nou partit, Catalunya en Comú, com a mostra de la seua integració total en Sumar. I tot amanit amb una complicadíssima trama de relacions, òrgans de direcció, etc.
Els partits d’àmbit estatal són partits profundament centralistes, tant Podemos com el PCE, ho són sense embuts i sense vergonya, igual que Equo, mentre Movimiento Sumar realment no és res. Quant als partits regionalistes, en tenim de tots els olors, però no són en cap cas confederals, a molt estirat són regionalistes en el sentit clàssic de defensar de forma populista la regió, o autonomistes, que és el mateix regionalisme decimonònic però 2.0.
Malgrat tot, li diuen Espai Confederal, supose perquè així volen fer veure que el concepte d’Espanya es modernitza. Res més lluny de la realitat, com hem vist en el seu quefer diari, en què les decisions, seguint la més vella tradició estalinista es prenen per un grup extremadament reduït de persones, de vegades una sola. Això ja va provocar la primera escissió, que no tenia res a veure amb la confederació, sinó amb el centralisme democràtic, i Podemos se’n va anar, uns quants anys després les enquestes apunten que Podemos pot superar Sumar, ves per on. Però la veritable desintegració l’enceta Més-Compromís, quan els seus militants decideixen abandonar el Grup parlamentari Sumar i passar al mixt, per motius, aquesta vegada sí, “confederals”, ja que no els deixaven espai les forces nacionalistes espanyoles a les forces nacionalistes perifèriques. I pel que sembla, Més Mallorca i Més Menorca seguiran el mateix camí, així com la Chunta Aragonesista. Ja es parla de nou de fer un nou espai confederal, com si tingueren por de presentar-se sols davant la societat a la qual diuen que volen representar. Siga com siga, l’Espai Confederal ja és història i ara el que toca és veure com afecta aquest fet a les esquerres al nostre País.
I què ens volia vendre Yolanda Díaz amb el seu Espai Confederal? Res, no volia vendre res, volia tenir una posició de força per fer la seua política, que en el fons no era, no és més que maquillar constantment les polítiques del PSOE, però sense cap ambició de canvi social real, ni de les estructures sorgides del règim del 78, ni de l’arquitectura territorial de l’Estat, és a dir, un bluf mediàtic per a major glòria del socialisme realment existent a Espanya. I com a tal inexistent projecte polític, Podemos va abandonar el vaixell, per la seua manca de concreció social i de regeneració democràtica, i Més Compromís per la manca de voluntat política de donar veu a les regions.
Tot i que encara estem al bell mig del procés de desintegració de les esquerres espanyoles i els seus instruments polítics, es pot sintetitzar l’escenari que en deixa de la següent forma. El PSOE enfonsat per la corrupció i el cesarisme de Sánchez; Sumar desmembrat en Podemos, les despulles de Sumar (IU, Equo, Moviento Sumar), i Compromís entrant en una greu crisi d’identitat, que és al cap i a la fi el resultat de la sortida d’Àgueda Micó del grup parlamentari Sumar.
Tenim diverses incògnites i alguna certesa. La primera incògnita: què farà Izquierda Unida? Diria que no ho saben ni ells. La segona: com quedarà Compromís? Val a dir que esclatarà la coalició després de la ruptura al Grup parlamentari i Iniciativa finalment decidirà ser el que sempre ha sigut, un partit més dintre de l’esquerra espanyola. Si és així, tornarà a la matriu original (Izquierda Unida)? La tercera: decidirà finalment Més ser un partit nacional valencià o vol continuar ser l’apèndix folklòric de l’espanyolisme? I quant a les certeses, en tinc dos: el PSOE continuarà sent el principal partit de l’esquerra malgrat la indecència, i Podemos no diluirà la seua marca en cap aventura nova.
És aquest escenari el que m’aventure a dibuixar i en el qual tindran lloc les decisions dels partits. La meua aposta personal seria que IU, Iniciativa i les restes de Sumar, potser amb Mónica Oltra al capdavant, conformarien una opció nacional espanyola al País Valencià, Podemos una altra opció, i el PSOE una altra, és a dir, tres opcions d’esquerres espanyolistes, en un moment en què l’extrema dreta populista avança, i Més-Compromís, el segon partit d’esquerres més fort al nostre País a hores d’ara, no ho oblidem, haurà de jugar en aquest terreny i decidir amb qui es col·liga o desmarcar-se i tirar pel dret oferint una alternativa pròpia en clau valenciana lluny dels partits estatistes.
