L’OTAN ha celebrat la seua cimera a Madrid. Una cimera que, resulta, ha estat un èxit per a l’estat espanyol. Un estat, recordem, dirigit per un dels governs més progressistes, no ja del món, sinó d’allò que és políticament i humana possible. I per què ha estat un èxit? Doncs perquè el detall de celebrar-la al Museu del Prado ha permès que «el món» –em fa gràcia aquesta expressió perquè normalment fa referència a unes elits molt concretes d’uns països molt concrets- ha pogut admirar la potència del patrimoni cultural. Espanyol, evidentment, que tothom sap que Espanya és Madrid i fora de la M-30 tot és bosc.
Fa certa gràcia que es plantege una trobada de caps d’estat des d’un punt de vista de promoció purament turística. En lloc d’organitzar curses de cotxes o regates de vaixells, ara organitzem cimeres polítiques com a macro esdeveniments. Al remat, la nostra funció al món global és la de ciutat de vacances, una enorme Marina d’Or i d’ací no n’eixirem, per molt de discurset que de tant en tant solte algun sabut sobre «repensar el model econòmic».
Però ja no fa tanta gràcia, sinó més aviat angúnia i pena, que s’haja utilitzat la bellesa i l’art del Prado com a coartada del que no ha estat sinó una reunió per planificar la destrucció a gran escala, la guerra i qui sap si l’aniquilació de la humanitat.
Mentre el conjunt dels grans mitjans ens distreien amb les imatges dels caps d’estats admirant els quadres exposats i amb mems de Boris Johnson, els mandataris reunits aprovaven un full de ruta cap a la reestructuració del món en blocs enfrontats, en un perillós camí cap al rearmament, les tensions bèl·liques i una retòrica nuclear cada volta més preocupant. Al caliu de la cultura s’ha iniciat el camí de la destrucció, just en un moment en què la humanitat hauria d’estar més unida per fer front als reptes de l’emergència climàtica i la fi de l’energia barata. Però a mesura que els recursos s’esgoten, els nostres governants han decidit que la solució al problema és la lluita aferrissada per les escorrialles, siga al risc que siga. I periodistes i intel·lectuals, aplaudint amb les orelles, movent l’espantall dels terribles enemics, entre inventats i provocats, i explicant-nos detalls del menú.
Encara que, pensant-ho bé, aquest recurs de la coartada artística no és nou. De sempre, Europa ha estat la civilització que ha construït Notre Dame, ha pintat La Gioconda i ha compost les àries de Wagner. Una producció que ens pressuposaria el dret de conquerir la resta del món, destruir desenes d’altres civilitzacions i explotar els recursos de tot el planeta. Abans, però, sembla que hi havia una consciència crítica, una contestació interna que s’oposava a aquest model i en proposava una esmena a la totalitat. N’acostumàvem a dir «esquerra». Hui sembla que ens hem rendit a la propaganda i entre espantats i desesperats ens oferim com a soldats rasos dels somnis imperials dels nostres mandataris. Encara que siga com a vassalls de segona.
Però el Prado, que bonic. La cultura. L’art.
