Aquesta setmana s’ha presentat a València el Breviari mediterrani, l’aclamat assaig de Predrag Matvejevic traduït per primera vegada al català per Pau Sanchis Ferrer i publicat el maig passat per LaBreu. Acompanyava el poeta, traductor i editor de La Pobla de Farnals el narrador i assagista Joan Benesiu i tots dos van demostrar amb escreix que són tan bons conversadors com escriptors. A més de compartir aixopluc en l’editorial Periscopi, aquests autors són aguts observadors del món eslau i com a tals (o a l’inrevés), bons caminants per territoris de frontera. Les passes que recorren l’assaig de Benesiu Trieste, una ciutat a plec de mapa ressonen en la traducció de Sanchis L’altra Venècia, del mateix Matvejevic (o viceversa), llibres publicats el mateix any 2024.
Breviari mediterrani és d’eixa mena de llibres que un no dubta a qualificar de deliciós i suculent, una lectura amable que no decau en cap moment i que compleix a la perfecció l’ideal càssic de delectar ensenyant (o viceversa). Però el llibre no només s’assaboreix, sinó que també excita amablement tots els altres sentits. D’una manera certament singular –com potser tot gran llibre al capdavall– que escapa als rigors de les definicions genèriques, navegant per les seues pàgines assistim al desplegament apoteòsic d’un magnífic assaig sobreel Mediterrani. Els presentadors van insistir especialment en l’estructura de mosaic que el llibre presenta i la varietat de perspectives que ofereix, amb predomini de la visió filològica, l’estudi cartogràfic, la lírica dels retrats humans i del paisatge i, en fi, l’amplíssim catàleg de temes que el llibre aborda. Editat per primera vegada en croat en 1987, el llibre és en certa manera l’espill meridional d’El Danubi, l’obra de Claudio Magris publicada un any abans, mar que alimenta el curs fluvial de l’escriptor de Trieste. Breviari mediterrani va conèixer successives ampliacions a mesura que anava sent traduït a les diverses llengües i responia a les suggerències de lectors, traductors i editors fins que va completar la seua forma en 2010. Una autèntica opera aperta, doncs, molt representativa del caràcter dialèctic que tot assaig procura, que desfà molt dels mites construïts històricament i que té com un dels principals guanys haver-nos acostat al món mediterrani des de la mirada eslava de l’autor. Perquè sovint oblidem que Eslovènia, Croàcia, Bòsnia o Albània també són Mediterrani. Com a resposta a la incitació reflexiva, l’estudi i la conversa que el llibre alimenta, els autors es preguntaven al final de l’acte quin element de mediterraneïtat podia haver-se deixat l’autor en el tinter. Va esmentar Sanchis els castells d’arena, de què Benesiu informava que n’hi ha tot un tractat escrit, crec, per un escriptor francès. En disculpa de Matvejevic direm, però, que els castells d’arena no tenen la consistència dels fars o els vaixells i les veles, ni òbviament de les oliveres, les figueres o la vinya, i que les ones han demostrat una vocació inveterada a desfer-los quan arriben a la platja, com fet i fet tots els somnis que es construeixen amb material tan fràgil. Però com que el tractat té un marcat caràcter historiogràfic i mira un passat tancat entre els límits de la seua infinitud, el que jo trobe a faltar-hi és un acostament més decidit al present, tan esvarós en la seua confusió, tan escàpol. I si tot assaig es causa d’esperar, com ens ensenyen els clàssics, per molt que del futur per definició ningú no en pot parlar, ens hauria agradat trobar-ne alguna hipòtesi, algun senyal d’alarma que alimentés l’esforçada esperança.
I és que no crec que hi haja un altre espai del planeta on s’acumule una tal densitat de confluències i divergències geogràfiques, socials, polítiques, lingüístiques i religioses, culturals, com a la Mediterrània, la mar que uneix i separa tres continents. De fet, més que cap altra cosa, el nostre mar és una cruïlla de fronteres plena de contrastos, el mapa xicotet que més bé representa avui el conjunt d’una humanitat decidida a estimbar-se en un abisme d’injustícia i destrucció, l’espai que comparteixen creuers i pasteres, invasió turística i bombes, luxe i misèria i que avui té la ferida més sagnant oberta a Llevant.
Quan redacte aquestes línies, moltes de les embarcacions de la flotilla solidària Global Sumud que navega cap a Gaza han estat assaltades per l’exèrcit israelià mentre es feien escàpols els vaixells de l’armada espanyola i italiana teòricament enviats a mar oberta per protegir-la. Molts dels activistes han estat detinguts per les autoritats d’Israel, entre ells el diputat valencià Juan Bordera, fill d’Alcoi, l’exalcaldessa de Barcelona Ada Colau i la joveníssima activista sueca pels drets humans Greta Thunberg. L’anunciada enèsima violació del dret internacional per part d’Israel i el silenci europeu que l’acompanya són un espill clamorós de la insensatesa i la incapacitat política per posar fre a la barbàrie. Hi ha anunciades manifestacions a tot arreu en solidaritat amb el poble palestí. Mentre Trump ven cara la proposta de pau i damunt d’ella ja traça el miserable trampós, en comandita amb Netanyahu, els plànols dels propers negocis amb tinta de la sang palestina i escanya una mica més la impotència d’Europa i de l’ONU, la resposta civil, desobedient i organitzada és avui l’únic alè d’esperança.
