Cada cert temps sentim als mitjans de comunicació que “cal disminuir la crispació”, com si la crispació fora la conseqüència d’un moment conjuntural que es perllonga durant un cert temps, i que, per la pròpia naturalesa d’aquesta, té com a resultat la polarització de les opinions; fet que ens van fent irreconciliables fins a assolir un punt de mala educació i insult que tenen com a resultat la crispació social, però que tan bon punt la causa del conflicte desaparega, es tornarà a una situació de normalitat i bonhomia entre els integrants de la societat.
I aquest esquema pot ser veritat, o ho era en un temps en què la discussió entre iguals i el respecte envers l’altre era la forma de relacionar-se; tanmateix, ja fa molt de temps que aquest respecte cap a l’altre ha desaparegut de l’escenari de la vida social.
Allò que més por fa al poder és l’existència d’una resposta col·lectiva enfront d’aquest poder. A l’època predigital, el combat entre el poder i la col·lectivitat es feia mitjançant la repressió, fins que el poder es va adonar que no podia estar sempre oprimint i castigant la població; era del tot inviable, si més no amb els mitjans del segle XX, mantenir la població permanentment oprimida, i això que tant la Unió Soviètica, com l’Alemanya nazi ho van assolir durant molt temps, i a la Xina, a la qual caldrà estudiar més detingudament, encara perdura aquesta classe de repressió. Amb tot, els intents de totalitarisme feixista, com ara la junta militar de l’Argentina, Pinochet, Stroessner, Mobutu, Pol Pot, per citar sols alguns dels dictadors més sanguinaris, no han perviscut molt en la història recent.
El món digital, en canvi, ens ha dut, segur que no de forma pensada, un escenari on es pot destruir la col·lectivitat humana sense recórrer a la repressió. I en destruir el món col·lectiu, el poder es garanteix la seua pervivència.
La crispació, en aquest sentit, no és ja el resultat d’una diferència d’opinions, sinó que ha esdevingut una estratègia política per a aïllar l’individu de l’entorn social i convertir-lo en un ésser histèric permanentment disposat a l’insult i la destrucció de tots aquells que no combreguen amb la seua veritat. L’esquema és prou senzill; s’inicia amb un fonament més o menys ideològic, després se cerca una diana contra la qual actuar, i una vegada identificada una mínima base social i un esquer, sols cal anar apujant el to de la discrepància sense cap intenció de reconèixer cap possible raó a l’oponent, que es converteix així, no en una persona amb una opinió, sinó en un sac de boxa contra la qual es pot llançar tota mena d’insults que hom siga capaç de produir.
Tenim exemples molt clars d’aquesta mena d’actuar, en gent com l’Ayuso i el seu Rasputín “MAR”, o en el molt maleducat ministre de Transports, actualment en l’ull de l’huracà pels accidents ferroviaris. Aquests personatges són vertaders productors de crispació; cap d’ells no té més objectiu polític que generar crispació. Així és com tots els partits feixistes han trobat, en la generació de la crispació constant, un element absolutament essencial del seu creixement.
L’objectiu polític últim de la crispació com a eina d’actuació en la societat i no com a resultat conjuntural, és formar blocs irreconciliables i això, sense dubte, li va bé, al poder; com més blocs impermeables hi haja, cecs i sords a qualsevol opinió que siga diferent de la que ix dels seus budells, més difícil serà per la ciutadania organitzar una resposta conjunta enfront de les agressions del sistema. I la generació provocada, constant i ja sense sentit de la crispació social, ha assolit una dinàmica pròpia alimentada, tant pels agitadors professionals al servei dels partits, com pels individus histèrics que limiten l’acció política a l’insult i al descrèdit de l’oponent. I com més crispació s’injecte en la població, més difícil resultarà identificar un cos social, i, per tant, establir unes mínimes bases de convivència i respecte. És el resultat (volgut o no) del món digital, les xarxes socials i els algoritmes aplicats a la dissolució social, de la qual la crispació és una eina més i no la menys important per tal d’assolir l’objectiu del poder de mantenir els individus aïllats i inoperants davant els seus desitjos.
