En un gir dramàtic dels esdeveniments que ha sorprés exactament zero observadors de l’actualitat política, Podemos ha trencat amb Sumar quasi tot just després que l’àrbitre emetera el xiulit per a iniciar la legislatura. Així doncs, els cinc diputats de la formació morada han abandonat el grup parlamentari de la coalició i han passat al grup mixt. Si mai no havien deixat de volar dagues pels aires i clavar-se ganivets per l’esquena a ca l’esquerra espanyola, ara, una vegada més, les hostilitats han tornat a intensificar-se.
Des de la perspectiva valenciana, hi ha algunes qüestions que ens interessen i que, així mateix, ens fan pujar la mosca al nas. En aquest sentit, Podemos ha abandonat Sumar amb acusacions d’autoritarisme cap a Yolanda Díaz, de qui diu que vol controlar el grup parlamentari amb mà de ferro. Aquestes declaracions no deixarien de ser folklore polític, si no fos perquè la portaveu parlamentària és Marta Lois, de qui només se sap que és la mà dreta de Díaz, i que, teòricament, al grup s’imposaria una veu única, és a dir, que les diferents formacions polítiques no podrien intervindre de manera separada en debats clau ni tampoc visualitzar les seues discrepàncies, en cas que n’hi hagués, i, així mateix, hi hauria també disciplina de vot. Ja hem vist com Compromís s’ha quedat mut en les dues investidures que s’han produït fins ara: la fallida de Feijóo i la reeixida de Sánchez. És a dir, si, des d’un posicionament polític valencianista, aquesta situació no es pot defensar de cap de les maneres, en cas que, a més a més, hi hàgem d’afegir aquestes condicions, la situació seria especialment greu. Siga com siga, el que és evident i s’ha tornat a visualitzar és que Compromís és més útil des del grup mixt que no dins d’un grup polític espanyol, encara que, en aquest cas, només fos perquè llavors no s’haurien vist esguitats per aquest sainet etern.
Tanmateix, de manera totalment oposada a aquesta lògica, Compromís ha tornat a entrar a prendre part en la guerra fratricida de l’esquerra espanyola i ha acusat els diputats de Podemos de trànsfugues i els ha instat a abandonar les actes parlamentàries. Des de les files morades no han tardat a tornar el colp: Compromís també va fer coalició, en 2015 i 2016, amb Podemos i també va anar després al grup mixt. Tot i que els dos casos són molt diferents, ja que en el protocol electoral actual s’explicita que totes les formacions coalitzades haurien d’integrar el mateix grup parlamentari, de la mateixa manera que en els anteriors es deixava clar que no seria així, el mal ja està fet: et trobes dins de la casa de les dagues voladores i, a més a més, has pres partit. Pressuposar que no n’hi haurà cap que t’encerte és, simplement, pensament màgic.
Al remat, no té massa sentit escandalitzar-se ara mateix per la submissió de Compromís a Yolanda Díaz. De la mateixa manera que no en tenia tampoc massa escandalitzar-se perquè el famós grup parlamentari propi dels pactes amb Podemos —i també amb Sumar, per a reblar la befa— fos fum, si sempre ho havia sigut. Aquest escenari és, de fet, la conseqüència lògica del camí de satel·lització —i ara, a més, integració— de Compromís dins de l’esquerra espanyola.
Aquest full de ruta seria perfectament legítim, per molt equivocat que ens puga semblar a alguns. El problema, però, és que s’ha recorregut i s’està recorrent d’esquena a la militància, sense transparència, sense rendició de comptes i sense participació. De manera obstinada i reiterada. Sense anar més lluny, de totes les forces polítiques que varen integrar la coalició Sumar, Compromís —els partits que formen la coalició— va ser l’única que no va sotmetre aquell pacte a la votació de la militància. I això, però, ja no em sembla massa legítim. Per no dir que no m’ho sembla gens.
